Quan arriba aquest temps de bonhomia, dels primers dies llargs de març, m’avergonyisc. M’avergonyisc de vore la multitud deambulant per una ciutat disfressada amb robes postisses. M’avergonyisc del goig que es pretén contagiar com si fos una malaltia estacional. M’avergonyisc de les interrupcions consentides, de la impunitat en el nom de la festa. M’avergonyisc de les cerimònies civils ornades amb la mateixa solemnitat de les funcions clericals. M’avergonyisc de la música embafosa i descordada.
També m’avergonyisc del sentiment que brolla d’una terra ben identificada però desbordada d’habitants sense identitat. M’avergonyisc de la tradició ultrapassada. M’avergonyisc de les llargues ofrenes que acaben en un munt de flors putrefactes. M’avergonyisc de les autoritats actuals quan es mostren petulants en balcons i cavalcades. M’avergonyisc, igualment, dels polítics futurs que demà participaran en les mateixes representacions per tal guanyar-se el pa sense cap recel. M’avergonyisc del geni que tots els anys crema amb el vist-i-plau d’un poble que sap dissimular quan li convé.
M’avergonyisc de les aglomeracions sense rumb, m’avergonyisc del soroll insuportable que s’ha de tolerar per respecte a la normativa vigent. M’avergonyisc de la despesa que ha de suposar nodrir un fum fatu. M’avergonyisc de les estadístiques del turisme promés. M’avergonyisc de la poesia per la poesia, del foc pel foc. M’avergonyisc d’aquesta societat fartanera i famolenca, alhora. M’avergonyisc, en aquest temps de candor, de mi mateixa.
Joan Ll. Mollà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada