A Ilona i Christian
M’haguera agradat escriure una història amb un final diferent; la peripècia que va haver de passar un gatet quan va ser arrencat de sa mare tot acabat de nàixer per anar a parar a un contenidor de fem. Tot va començar quan uns xiquets el van sentir maular i després de remenar una estona entre les borses plenes de deixalles van topar amb l’origen d’aquells plors felins. Quan van obrir una borsa blanca farcida de papers, a fi de dissimular el pecat, aparegué el cos negre i mullat d’un cadellet de gat que encara estava unit pel cordó umbilical a la placenta sanguinolenta.
El meu fill menut, que va ser un dels descobridors, vingué a buscar-me a casa per veure què podíem fer i quan hi tornàrem el gatet estava estés a terra, semblava enganxat a un paracaigudes desinflat. L’animalet continuava maulant malgrat el seu estat. El seu udol arribava com la llum d’un far que alerta de la seua presència en una nit de boira. El vaig agafar i vaig notar que la mà amb què el sostenia se’m glaçava. Els líquids del part encara li mullaven tot el pèl, cosa que indicava que havia esdevingut feia poc, quan algun malànima s’havia volgut desfer d’ell
Encara que mai he tingut gats i no sé res d’ells, el vaig dur a casa tan ràpidament com vaig poder. Allí vaig tallar-li el cordó i amb aigua tèbia i cotompèl li vaig fer fregues per a netejar-lo i que entrara en calor.
-Papà com li posarem de nom? -em preguntà el meu fill, sense perdre’s detall de totes les maniobres. Com és tot negre i sembla la pantera de Mowgli -continuà-, ¿vols que li diguem Bagheera, com li deien a ella?
-Encara és un poc prompte per a batejar-lo; ja veurem -li vaig dir, amb poca fe.
Una vegada sec vaig intentar un primer biberó d’emergència: vaig rebaixar un poquet de llet amb aigua i amb un comptagotes li’l vaig acostar a aquella careta d’ulls premuts. A l’instant, només sentir la llet tèbia prop dels llavis, el gatet obrí la boca i començà a xuclar instintivament, com si s’abera que li anava la vida.
En aquell moment se m’ocorregué que Robinson, de Robinson Crusoe, podria ser també un bon nom, perquè com ell, era un nàufrag al bell mig d’una immensitat d’incertesa que s’aferrava a un tronc per a mantenir-se surant.
El vaig acomodar en una caixa de cartó embolcallat amb dues tovalles i una borsa d’aigua calenta i aquell va ser el primer moment des que l’havien trobat que parà de maular.
Les preses del biberó improvisat s’haurien de repetir cada dues hores com a màxim, tant de ni com de dia. Per això vaig haver de carregar amb la caixa tota condicionada cap a l’institut. Allí li preparava l’aliment entre classe i classe i li renovava la borsa perquè estiguera calent. Encara que el gatet menjava cada vegada més, estava en un perill pràcticament irreversible. Les hores que havia passat tot sol i la mateixa llet que no era la materna, jugaven en la seua contra. Per això, trobar-li una gata d’adopció era determinant perquè es poguera salvar.
Preguntava als xiquets si tenien, o si coneixien algú que tinguera, alguna gata que encara estiguera alletant els cadells i així, intentar que acceptara el gatet orfe. Quan ho vaig preguntar a la classe de Christian Torres, de 1r d’ESO, ell em va dir que tenia dues gates molt manses que encara disposaven de llet. Li vaig dir que ho preguntara en casa per si el podien adoptar momentàniament. L’endemà vingué a dir-me que a casa tots estaven disposats en ajudar el gatet.
Aquell mateix dia, quan el gatet tenia quaranta-vuit hores de vida, el vaig dur a casa Christian. A sa mare, Ilona, se li esborrallaren els ulls quan vaig apartar les tovalles per a presentar-li el diminut animal. La gata que havia de fer de mare entrà des del patí només sentir maular el cadell. Semblava que tot aniria millor i jo me’n vaig anar a casa més tranquil: amb un poquet de sort el gatet ho trauria.
L’endemà, dissabte, vaig parlar per telèfon amb els pares adoptius; Christian em va dir que al gatet li costava de mamar tot i que la gata l’acceptava.
-Ja li has posat nom, Christian? -li vaig demanar, volent-lo animar en notar-li la veu preocupada.
-Black -respongué de seguida, com si hagués estat esperant que li ho preguntara.
El xiquet també em va dir que ajudava el gatet proporcionant-li un minibiberó de llet adaptada que li havíem comprat. El tenia amorosament tapat amb mantetes per a mantenir-li la calor i se’l gitava amb ell a la nit.
El diumenge a la vesprada sonà el mòbil i vaig llegir a la pantalla que era Ilona. De seguida vaig imaginar el fatal final de la història. Ella mateixa em va dir que mai havia vist el seu fill tan trist. De la forma que sabem fer el dol els humans, li havien cavat una xicoteta tomba en un bancal del costat de casa i allí l’havien soterrat.
Sé que la mort del gatet no ha sigut debades, si més no, ha servit per a constatar una vegada més la indolent crueltat que caracteritza alguns dels éssers que anomenem racionals, però també ha servit per a fer millor persones aquelles que ho han volgut ser.
Joan Ll. Mollà
