Fa unes setmanes que no em funciona el CD del cotxe, però hui la construcció de qualsevol aparell és tan perfecta i polida que no puc trobar cap cargol, cap cabota ni cap fenedura per on intentar un reparació casolana. A més, el quadre de comandaments és tan complex que centralitza música, climatització, conducció guiada i mòbil en la mateixa consola i això, sens dubte, fa que es pressupose una elevada factura en cas que el cotxe passe finalment pel taller.
És amb aquest contratemps musical amb qui em tope tots els matins quan he de conduir durant quaranta minuts per arribar al treball, se’m fa cada vegada més difícil de suportar. Per això, cada matí com una mare esperançada que intenta empapussar el fillet desganat, trac un “compact disc” i li’l presente, delicat, davant de la boca a l’aparell de reproducció. Aquest fa mostra d’engolir-se’l però a l’instant me’l retorna inapetent a la mà. No em queda més remei que arrencar el motor i fer via cap a la feina en silenci.
Quan isc del poble engegue la ràdio amb l’única emissora que em deixa sintonitzar; una emissora que dóna informació “local i comarcal”. I, com sempre, la locutora -a qui imagine acabada de dutxar i amb l’alé perfumat pel café vespertí- comença la salmòdia dels esdeveniments polítics del dia anterior i dels futurs. La periodista ho fa bé: recita de carrereta les notícies i va intercalant les declaracions dels mateixos protagonistes. Arribats en aquest punt, sempre note que estic agafant el volant amb més tensió.
Les paraules assajades i reassajades dels polítics perquè pareguen fresques i sinceres comencen a omplir el trajecte i a combinar-se amb el soroll decidit del motor fent quilòmetres. Cada dia és el mateix: la irreparable mediocritat, la falsa impostació per tal d’aparentar serietat i finalitat, la solemnitat fingida, la grolleria, les arroves de vanitat panxacontenta, la ridícula fatxenderia, la beateria més atea i la bravura més inofensiva. Durant deu minuts, llevat dels segons dedicats a l’oratge i als esports, les notícies es converteixen en un assaig diari de “joïsme” (qualitat humana que anteposa el fet de parlar d’u mateixa per damunt de totes les coses). No se’n salva cap ni un d’aquests volantiners -i volantineres- sense ofici ni benefici.
En aquests moments de martiri, l’adjectiu més suau que se m’ocorre per a mi mateix és el de ser un vertader masoca, i això frega la malaltia mental. Però sé que algun dia seré capaç de prémer el botó i desconnectar la ràdio per a sempre i, aleshores, em quedaré només amb el soroll rodó del cotxe acurtant les distàncies. Aquell dia podré contemplar tranquil la florida dels ametllers als bancals que voregen la carretera. Tal vegada, també aquell dia, m’atrevisca a xiular baixet la melodia de la suite Shéhéazade, potser la millor música per a contemplar tanta bellesa fugissera.
Joan Ll. Mollà
