Ara resulta que la culpa del canvi climàtic la tenen les vaques.
La pestillència amb què cotxes i xemeneies omplien sense treva l’atmosfera ha deixat de ser la causa més notable de contaminació. Així és que, les emissions de diòxid de carboni procedents -com en una indigestió- del tràfec instaurant en aquesta civilització moderna han quedat relegades de la tasca de canviar el clima.
Fins ara la contaminació era quelcom de marcat caire urbà, artificial i mecànic. Era fàcil d’entendre la patogènia de la térbola boira instal·lada perpètuament al sostre de les ciutats. La pol·lució es relacionava amb les altes xemeneies que espolsaven la seua cabellera a mercé del vent. Aquesta pestilència renegrida i omnipresent que ha omplit l’ambient des de la Revolució Industrial havia sigut l’única responsable d’atreure exageradament els rajos de sol i transformar el benigne efecte hivernacle de la Terra en un forn incandescent.
Però en aquests moments, es constata que gran part dels anomenats gasos hivernacles no procedeixen d’ambients artificials, més aviat provenen d’entorns verds i bucòlics on els ramats pasturen mandrosos la tendra herba. Els científics asseguren amb rotunditat que una vaca pot emetre diàriament fins a tres-cents litres de metà, gas amb demostrat efecte hivernacle.
Aleshores, amb aquesta nova percepció sobre l’ofici que desenvolupen les vaques, la comunitat científica s’ha dividit en dos corrents. Per una banda estan els erudits que opinen que cal reduir les flatulències dels ruminants tot incloent-los en la seua dieta alguna medecina que mitigue la tendència de fabricar metà sense parar. Supose que somien a descobrir un complement carminatiu a manera d’“Aero-red” que desunfle el ventre dels ruminant i, per extensió, apaivague el planeta d’aquest mal contemporani de la contaminació. Per altra banda, estan els científics que pretenen treure-li profit a l’assumpte, doncs, imaginen les vaques com a reactors bioquímics, com a presumptes fàbriques d’energia renovable, a part de ser també una font de llet indiscutible.
Aquesta última tendència científista proposa d’acoblar a cada rumigant una motxilla connectada via anal amb el rumen del sofrit animal per tal de recollir al llarg del dia les emanacions digestives que vaja produint innocentment. Imaginem les praderies amb el trencadís multicolor de les motxiletes al llom de les bèsties, el paisatge verd i l’aire net d’allò que el poeta descriví com l’olor il·lustre del fem. Però, qui sap, si en un moment donat, els ruminants podrien convertir-se en bombes deambulants, talment com els primers zepelins que esclataven entre un foc celestial quan algun graciós s’encenia un cigarret; perquè de tots és sabut que els pets són inflamables, i a vore si resutaria pitjor el remei que la malaltia.
Però obviant aquest contratemps pirotècnic, ben pensat, els beneficis que se’n podrien treure d’aquesta darrera idea serien molts. El progrés podria arribar allà on encara no hi és. Qualsevol remota i pobra aldea, amb una única vaca que contara, podria il·luminar la foscor de les nits més que fóra amb una perilla i així poder transcendir el barbarisme. També es podria aprofitar l’energia generada als estómacs de les vaques per a fer funcionar una nevera o per a carregar el mòbil… mil coses.
Recorde aquell vell acudit que em contaven de menut, potser fóra una ocurrència nascuda en l’estretor de la postguerra. Era el cas d’un comprador de pets que recorria els pobles amb una botella de vidre i un tap de suro:
-Qui vol petar? -preguntava allargant el seu udol pels carrers. Pague a un quinzet la bufa i a dos el pet. I els parroquians se li arremolinaven fascinats pensant que les seues pròpies sobralles eren les que els trauria de la misèria.
Joan Ll. Mollà
El llibre es completa amb un estudi sobre els músics de l'agrupació al llarg de la seua història, l'evolució de la plantilla instrumental i l'evolució del repertori interpretat pels diferents directors al llarg d'aquestos 125 anys.
