Presentació del llibre "No mataràs" de Víctor Labrado.

L'Ajuntament de Bellreguard aprova per unanimitat nomenar Fill Predilecte al etnòleg Joan Pellicer.

La Corporació municipal de Bellreguard ha aprovat per unanimitat en la seva última sessió plenària que el metge, etnòleg i botànic Joan Pellicer sigui nomenat Fill Predilecte de Bellreguard a títol pòstum. El procés comença amb l'inici de l'expedient perquè es produeixi aquest nomenament que constituirà el primer d'aquesta naturalesa en el municipi, després que fa uns mesos s'aprovés per ple el Reglament d'Honors i Distincions de Bellreguard. L'expedient serà resolt abans del proper mes de març, per celebrar llavors l'acte de nomenament. 

Joan Pellicer, va néixer a Bellreguard en 1947 i va morir en 2007. Està considerat com el naturalista més rellevant de la Comunitat des de Cavanilles.

www.radiogandia.net

En defensa dels estúpids.

Quan vaig llegir les “Lleis fonamentals sobre l’estupidesa humana” de Carlo Maria Cipolla em va semblar un assaig molt intel·ligent però, d’alguna manera, també em resultà una teoria inquietantment incompleta, ja que no revelava l’origen de tal qualitat humana. Aquest dubte m’ha preocupat durant molts anys, més que res per saber quina és la via de contagi i, per extensió, la dosi que jo mateixa havia pogut acumular en la meua pròpia persona.

Cipolla -recorde- es centrava en l’estúpid dret i fet, sense entrar en la seua gènesi. Teoritzava magistralment i lliure de qualsevol indici de malícia, per tal d’arribar a les següents conclusions (altere ordre i afegisc exemples):

1. Una persona estúpida és, per definició, aquella que causa dany a una altra o a un grup de persones, sense obtindre, al mateix temps, un benefici per a si mateixa, o inclús, tot obtenint un perjudici.

2. Sempre se subestima el nombre d’individus estúpids que circula pel món.

3. El fet que una persona siga estúpida és independent de qualsevol altra característica com ara la bellesa, la intel·ligència matemàtica o l’habilitat de pelar una taronja i aconseguir una pela llarga i ininterrompuda.

4. L’estúpid és més perillós que el malvat, és a dir, que aquella persona que actua sempre en benefici propi encara que això reporte un perjudici per a l’altre.

Entre línies, vaig arribar a sentir el riure irònic i acusador Carlo Maria tot fustigant les manades d’estúpids terrestres després d’haver revelat al món els seus més íntims secrets.

Però, què impulsa els estúpids a ser-ho? D’això l’assaig de l’italià no en treia res clar, i això em mantenia preocupat. A priori, hauríem d’entendre que per tal de produir un perjudici a un altre, havia d’haver-hi una voluntat expressa i malèvola de fotre, de fer infeliç a algú, i més, quan s’endevina aquesta voluntat en les mateixes paraules d’un l’estúpid. 

Per fortuna, i no amb poc esforç, he albirat la clau sobre l’origen de l’estupidesa. Quasi a cinquanta anys he tingut una revelació talment com si fos un d’aquells grecs que badaven abstrets i avorrits fa dos mil cinc-cents anys; i ha sigut un veritable alleujament: ningú no és estúpid perquè vol sinó perquè ho ignora, ja que tan sols obra malament l’ignorant. I amb això no hi ha diferències, tant ho pot ser un acomodador de cinema com un catedràtic de Física Aplicada. Si la virtut és el coneixement, l’estupidesa és la ignorància.

L’estúpid no és conscient de la seua pròpia estupidesa i això li suposarà un misteri inescrutable al llarg de la seua vida. I aquesta inútil descoberta m’ompli de felicitat, em descarrega de l’àrdua i sistemàtica tasca d’odiar a desconeguts, coneguts i saludats quan els trobe sospitosos.

Joan Ll. Mollà

S'obri la rotonda del Camí de Xeraco-La Pelleria.

Presentació de "El Baró de Foc" d'Isabel Canet.

Divendres 11 de desembre a Xeresa.

Solidaritat i pastissets de verdura.

Existeixen algunes teories científiques que intenten explicar allò que es coneix com a compatibilitat de caràcters, és a dir, l’afinitat que sorgeix entre les persones d’una forma tan misteriosa com real. Aquesta qualitat de sentir estimació o rebuix instantani cap a algú que acabes de conéixer jo l’he experimentada sovint, i amb el temps, he aprés a confiar en aquest pressentiment que, de fet, fa que m’aproxime o m’allunye de certes persones.

Això mateix és el que m’ha passat amb Casimir Romero, mestre acabat de jubilar, orïund de Terrateig, encara que em fa l’efecte que està repartit en cos i ànima per mitja Vall d’Albaida. Fins ara tan sols el coneixia de llegir els seus escrits gastronòmics quan he tingut la sort de què em caiguera algun a les mans. Ara, fa pocs dies, he tingut la possibilitat de conéixer-lo personalment en una xerrada que va impartir sobre “El menjar de la fam”, títol també d’un llibret que publicà l’any dos mil. 

Prompte salta a la vista que Casimir és un home singularment il·lustrat amb la qualitat afegida de ser planer; intenta mimetitzar-se amb el color dels bancals, dels marges i amb molts altres detalls del paisatge que a la majoria ens passen desapercebuts. Potser per això, el seu discurs és pròxim i intel·ligible, perquè conta les coses com les ha viscudes o com les ha sentides contar, amb un respecte quasi beatífic. 

En aquella xerrada explicà anècdotes tan potents com els remeis que utilitzaven els pobres de la postguerra per tal de combatre les malalties carencials dels infants. Remeis que, de bon tros, resultarien ser més un conjur contra la desesperació que una medicina efectiva contra la misèria. Tal era el cas de donar a beure aigua on s’havien deixat rovellar claus per a combatre l’anèmia, o corfa d’ou xacada i dissolta en l’aigua de la botija, per tal d’enfortir els ossos dels xiquets raquítics.

També va parlar llargament de les herbes mengívoles, de com s’havien de recol·lectar, netejar i preparar. I com a bon empirista aprofundí en el tast de cada planteta, en saber quines eren les seues parts més profitoses i quines eren les altres que calia desestimar. Teoritzà sobre l’amargor de la cama-roja i sobre la finor de l’herba dolça, de l’engany que resultava -per al profà- menjar “arròs amb conillets” que, dissortadament, mai no duia carn sinó una herba del mateix nom. Elogià els humills pastissets de verdura sempre adobats amb allets i algun peix salat com ara l’abadejo, les anxoves o el capellà; redescobrí les virtuts de l’ortiga i les seues millors combinacions, etcètera.

Mentre l’escoltava, jo endevinava la mateixa passió, el mateix seny que he albirat cada vegada que vaig sentir Joan Pellicer. I amb aquesta modèstia heretada del camp, Casimir parlà d’un món més just i solidari, de com hauriem d’agafar tot allò que de bo ens havien ensenyat els nostres predecessors perquè el seu patiment no hagués sigut debades. El d’ells, era un món on s’esperava el vital canvi de les estacions per a descobrir i re-col·lectar les herbes mengívoles, en les quals huríem de endevinar quelcom que transcendeix la mera i corpòria nutrició. 

Malauradament, l’escenari de la ruralia ara ha canviat i per això ha de parlar-se’n als lli-bres i les escoles perquè aquesta està en greu perill d’extinció. No debades, deia també Joan Pellicer que, quan moria un pastor, un llaurador o un artesà vell era com si es cre-mara despietadament i irremeiablement una valuosa biblioteca. 

Casimir, en definitiva, és una d’aquelles persones que quan tinc a prop fa que s’apaivague el meu escepticisme genètic i aquestes bones vibracions, aquesta bona ona, no sé si la pot explicar només una limitada teoria científica.

Joan Ll. Mollà