Des del carrer estant l’olor d’orenga que arriba des del forn de llenya fa entrar gana. La pizzeria està de gom a gom. Entrem i ens rep l’agradós encarregat del menjador i ens acompanya fins a la taula que tenim reservada. Malgrat la gentada tot sembla estar immers en una coreografia subtil i silenciosa. Els cambrers ixen de la cuina caminant quasi de puntetes i arriben junt els comensals. Els serveixen les comandes -per la dreta- pràcticament xiuxiuejant-los a cau d’orella el plat que se’ls presenta. Mentre m’ajuste les ulleres per tal de poder llegir la carta ho observe en la taula del costat:
-Ací té el senyor: els seus “nyoquis” amb borumballa de parmesà. Els seus “tagliatelle a la rosetta”, senyora -vocalitza subtilment a la dona, com si li contara un secret.
Malgrat l’interés del cambrer, la parella que acaba de ser servida pràcticament ni se n’ha adonat que el menjar està en taula. Ell, amb un somrís molt llunyà i enigimàtic, es concentra en la pantalleta que sosté entre les mans. Ella -més seriosa- continua també capficada en la seua pròpia pantalla; la té tan a prop de la cara que els colors de la llum li perfilen el nas i els llavis fent-la especialment bella.
L’ambient és tan calm que els sorolls de la vaixella i els subtils xocs entre els coberts semblen un concert de gotes mandroses despenjant-se d’un sostre prehistòric amb estalactites. Ara se senten les passes curtes d’una altra cambrera de cabells estirats que camina amb la fregadissa del seu davantal emmidonat. Li du el formatge ratllat a un client que l’espera amb dos macarrons avorrits punxats en una forqueta i el mòbil, magnètic, en l’altra mà.
En una altra taula un xiquet mastega, conformat, no sap ben bé què
mentre mira hipnotitzat el mòbil del pare, sense saber tampoc ben bé què. Els pares, però, comparteixen en aquell mateix moment un instant de veritable amor autoafusellant-se, abarçats, un autoretrat.
Un altre client, que espera en la barra per un instant, fa com que mossega el mòbil en compte de l’oliva que acaba d’agafar en l’altra mà. Però ningú no se n’adona. Les portes abatibles de la cuina segueixen ventant l’ambient amb uns grinyols que també sembla que parlen italià cada vegada que els cambrers entren i ixen.
Repassada la carta fem la comanda al mateix cambrer que ens rebé a l’entrada. Ell es pren nota i al cap de dos minuts retorna amb les begudes dringant alegres com un cabriol ple de cascavells.
En un racó, al costat d’un finestral seu una altra parella. Ella li parla tan fixament a l’home que li costa vore’l, mentre, ell consulta furtiu el telèfon fingint un moviment desinteressat del dit polze mentre va passant pantalles.
Els spaguetis que m’han servit estan força insuls. Decidisc donar-los un poc de vida i li demane a la meua acompanyant que em passe el saler que té al seu costat. Sense voler pertorbar la seua concentració he d’insistir perquè m’acoste la sal. Jo no persistiria en l’intent però és que la pasta dolça em resulta incomestible. Després de la tercera vegada que li ho demane, ella em passa la botella d’aigua. Rendit, sent com una mosca creua amb estrèpit tot el menjador fins a aterrar al bell mig d’una taula de deu dotze comensals que, absort també en el seu món portàtil, li deixen fer a l’insecte, com si d’un convidat més es tractara.
Joan Ll. Mollà
