Portes obertes de l'Alberg de Xeresa.

Dijous dia 7 a les 20,00 hi haurà una jornada de portes obertes per mostrar l'alberg municipal de Xeresa.

L'alcalde de Xeraco exigeix la finalització del projecte de canalització i laminació del riu Vaca.

El projecte de canalització i laminació del riu Vaca al seu pas per la Safor segueix sent assignatura pendent des de fa lustres, dels diferents Governs centrals. En concret des de fa onze anys que Xeraco i altres municipis com Simat, Tavernes i Benifairó vénen demandant que s'iniciï aquest projecte que contempla essencialment executar les obres necessàries per evitar inundacions en períodes de grans pluges. El riu necessita a més una labor de neteja profunda, segons ha declarat a Radi Gandia SER l'alcalde de Xeraco, Francesc Serralta, sobretot en la capçalera i que s'evitin les inundacions que l'any passat va sofrir la zona més propera a la desembocadura.

L'actuació, diu Francesc Serralta és molt urgent i confia que el nou govern que es formi a Madrid sigui sensible amb aquest projecte tan necessari a la Safor.

www.radiogandia.net

L’ALCALDE DE XERESA PROPOSA QUE ELS VEÏNS DECIDESQUEN LES INVERSIONS DEL PPOS 2017.

Tomàs Ferrandis es va entrevistar amb el Diputat de Cooperació Municipal interessant-se per la inversió a Xeresa per al 2017.

L’alcalde de Xeresa va sotmetre al plenari una proposta nova en la gestió municipal. Tomàs Ferrandis va proposar que siguen els veïns de Xeresa els que indiquen a l’ajuntament quines obres són més importants per a que s’incloguen en el proper Pla Provincial d’Obres i Serveis ( PPOS 2017 ) de la Diputació de València. En la iniciativa, el govern municipal de Compromís, proposa la creació d’una Comissió on estaran representats tots els grups municipals i que seria l’órgan encarregat d’elaborar l’enquesta de forma consensuada i de la posterior revisió i estudi del resultat. 

Ferrandis va aclarir al plenari que “els polítics hem de fer un pas enrere i no intentar influir, sinó, la consulta acabaria pervertint-se i no tindria cap sentit”. Tla com va explicar l’alcalde, Compromís per Xeresa es va comprometre en les eleccions locals en introduir formes de participació ciutadana en la gestió municipal, es tracta, doncs de gestionar i implementar els mecanismes per a poder donar més veu al veïnat. L’infrafinançament de la Generalitat fa que el PPOS haja passat a ser la subvenció per a obres més important per als municipis menors, per esta raó, el govern de Compromís per Xeresa pretén afinar al màxim en les decisions a prendre i així encertar amb la voluntat dels veïns.

Esta setmana, l’alcalde s’ha entrevistat amb el vicepresident tercer i  Diputat d’Àrea de Cooperació i, per tant, responsable del PPOS, Emili Altur, qui li va confirmar la continuïtat del PPOS per al 2017.

Al mateix plenari es va donar compte de les actuacions incloses al PPOS del 2016. Es tracta d’actuacions que el govern municipal considera molt necessàries i ha volgut introduir en el primer PPOS de la legislatura nova i que l’integra un total de tres obres que són: finalitzar l’alberg municipal ( 30.470 € ), i millores en l’asfalta dels  carrers Major, Jaume I i Ricardo Costa ( 48.000  € ) i el condicionament de l’accés pal casc urbà per carrer Estació ( 14.000€ ).  

ADIF inicia l’expropiació dels terrenys i licita la construcció del pas a nivell elevat per Xeresa.

El projecte de 2 milions d’euros, podria estar en marxa a final del 2017

L’alcalde de Xeresa va rebre ahir del Ministeri de Foment el document que recull les expropiacions de terrenys per al Projecte constructiu de supressió dels passos a nivell dels PP.KK 44/600 i 45/720 de la línia fèrria de, Silla-Cullera-Gandia. Terme municipal del Xeresa”. 

Este projecte preveu la construcció d’un pont des de l’eixida del municipi fins el Caminàs per evitar travessar les vies del tren i el vial d’accés a l’AP7.  L’alcalde de Xeresa, Tomàs Ferrandis, mitjançant el diputat de Compromís Joan Baldoví  al 2013 va poder exposar la problemàtica al Secretari d’Estat  d’Infraestructures i demanar que s’aprovara el projecte. El projecte va ser redactat el mateix any. No va ser fins els Pressupostos Generals de l’Estat del 2016 que va rebre consignació pressupostària. De fet, va ser una excepció a la província on veiem com moltes reivindicacions en matèria d’inversions en obres públiques no es reflectien en els PGE 2016.

Dissabte passat es publicava l’anunci de licitació del projecte que ascendeix a un Pressupost Base sense IVA de 1.870.546 € i que va ser aprovat en octubre del 2013.

El pas a nivell elevat permetrà accedir des del poble de Xeresa al Caminàs sense travessar les vies del tren de rodalies cosa que redundarà en una major seguretat per als veïns del municipi. Cal tenir en compte que són molts els veïns de la platja de Gandia que també usen este vial per accedir a l’AP7.

L’alcalde ha convocat una reunió informativa per als propietaris afectats per l’expropiació de terrenys i ocupació temporal de les obres per al proper dilluns per a -los de totes les novetat. 

Conselleria dóna la raó a més d’un centenar de propietaris de Xeresa que al·legaren al PATFOR.

L’Ajuntament va assessorar els propietaris per reclamar que se solucionaren els errors que incloïen parcel·les agrícoles com a forestals.

L’aprovació del Pla d’Acció Territorial Forestal de la Generalitat Valenciana al maig del 2013 per l’executiu de Alberto Fabra es va fer amb excessiva celeritat. Així, entre els múltiples errors que hi contenia el PATFOR, la cartografia definia com a forestal zones de marjal de Xeresa que havien estat destinades al conreu o fins i tot alguna zona urbana. Es tractava, doncs, de terrenys que no s’adien a la definició de sòl forestal de la Ley de Montes autonòmica.

Des de l’Ajuntament de Xeresa, es va estudiar a fons la problemàtica que afectava a un centenar de xicotets propietaris de parcel·les agrícoles i par part  de l’alcaldia, es convocaren reunions informatives. Així, durant el període d’exposició pública a l’estiu del 2013, tant l’Ajuntament com els propietaris van presentar al·legacions. L’alcaldia va al·legar pel conjunt de sols afectats per aquests errors i cada propietari per la seua parcel·la. Aproximadament unes 30 hectàrees i un total de 259 parcel·les cadastrals de les quals només les que són espai naturals clars com són les basses romandran com a forestals.

Ha fet falta l’impuls del nou govern autonòmic per a que els llauradors de Xeresa obtinguen la una resposta de l’administració. En les darreres setmanes molts dels propietaris estan rebent la notificació  de la Direcció General del Medi Natural i Avaluació Ambiental segons la qual la seua al·legació ha sigut acceptada i, així, la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural els dóna la raó. Així les parcel·les agrícoles que per error van ser catalogades inicialment com a forestal estratègic passen a no forestal.

Este dijous, el Regidor d’Agricultura, Tomàs Daviu, i l’alcalde de Xeresa, es reuniren amb els propietaris per explicar i aclarir els dubtes que hi puguen haver sobre unes al·legacions que es presentaren fa tres anys i que al final de la legislatura passada encara no havien sigut ni informades per l’anterior equip de la Conselleria, per això Ferrandis va agrair públicament a Antoni Marzo, el Director General de Gestió del Medi Natural i Avaluació Ambiental, que els rebera en agost del 2015 i que haja complit en el compromís que va adquirir de respondre en menys d’un any.

Dissabte a la Casa de la Cultura de Simat.

I Troveu de Patinatge Artístic sobrerodes a Xeresa.

Mediterranean Soccer Academy.

Els xiquets del A.C.F Xeresa i altres clubs invitats, podrán gaudir d'un Clínic de Fútbol impartit per la Mediterranean Soccer Academy (MSA-Valencia) en el camp de Xeresa el proper dia 5 de Juny.

Aquest Clínic d'un dia serà la primera activitat realitzada en base a un conveni de col·laboració entre MSA, el A.C.F Xeresa i l'Ajuntament de Xeresa.

Mitjançant este conveni, el MSA-Valencia impartirá cursos de Tecnificació en les instal·lacions de Xeresa la temporada 2016-2017 dirigides a tots el xiquets integrants del fútbol base dels diferents equips de La Safor. Mediterranean Soccer Academy ha arribat a acords similars amb el Ciutat d'Alzira, el C.D. Teruel , a més dels cursos que ja ve impartint en les instal·lacions del Mas de Rosari en Paterna.

Les Xiques de l'AC Xeresa fan història a Tarragona.

Les xiques de l'Associació Cultural Xeresa han posat punt i final a la competició del Concurs Nacional de Dansa (ANAPRODE) amb el millor dels resultats. L'equip de la Safor ha obtingut un primer lloc i tres segones places en les proves que van tenir lloc el cap de setmana passat en el Palau de Congressos de Tarragona. Els quatre grups que va presentar l'AC Xeresa van triomfar en categoria fusió, però entre ells va destacar el duo format per María Navarro i Elisa Arlandis, que aconseguia per primera vegada un primer premi per al club de Xeresa, com va explicar la professora de l'agrupació, Carmina Burguera.

Les joves de 14 i 15 anys, respectivament, van arrasar en la prova en la qual es van enfrontar a altres sis duos d'equips de tota Espanya. La coreografia que van presentar va agradar tant al jurat com al públic assistent i això es vió reflectit en el resultat final. Navarro i Arlandis van obtenir la primera plaça i es van proclamar, per tant, campiones d'Espanya en la seva categoria. «Fa deu anys que participem en aquest concurs i és la primera vegada que obtenim una primera plaça en la final. El resultat ha estat molt bo», va precisar Burguera, qui va acompanyar a les joves en aquesta aventura.

Tot èxits

La resta d'equips també va triomfar. Les ballarines de Xeresa, totes d'entre 9 i 16 anys, van competir en tres grups d'edat i en tots ells van acabar segones. En cadascuna de les categories en les quals van participar es van enfrontar a uns 15 equips. De fet el certamen va reunir a les millors joves d'Espanya d'aquesta disciplina. Entre el divendres 13 i el diumenge 15 de maig van passar per les instal·lacions del Palau de Congressos de Tarragona uns 600 equips de tot el país. Tots ells havien estat seleccionats, igual que l'AC Xeresa, en les fases regionals disputades en els últims mesos.

L'AC Xeresa va aconseguir la seva classificació per a la final del Nacional de ANAPRODE fa uns mesos a Toledo. L'equip va viatjar fins a la capital castellanomanchega amb moltes ganes si es fes un buit en la final i ho va aconseguir. En aquest certamen l'èxit va ser majúscul, ja que les ballarines de Xeresa van obtenir quatre primeres places, és a dir van vèncer en totes les categories en les quals van participar i van aconseguir la passada directa a la final que s'ha disputat a Tarragona. Burguera va explicar que les joves van barrejar en els seus balls diferents ritmes, entre ells jazz o funky. La professora va explicar que totes les noies han tornat «molt contentes» de Tarragona, ja que són conscients de l'elevat nivell de la competició i de la bona posició en la qual han quedat.

Amb aquest triomf posen fi a les competicions de la temporada, encara que l'AC Xeresa prepara ja un festival d'estiu i una representanción que es portarà a escena a les festes de Xeresa.

www.lasprovincias.es

Valencians sense ADN, de Ferran Garcia-Oliver.

Els tres noms d’un gat.

A Ilona i Christian

M’haguera agradat escriure una història amb un final diferent; la peripècia que va haver de passar un gatet quan va ser arrencat de sa mare tot acabat de nàixer per anar a parar  a un contenidor de fem. Tot va començar quan uns xiquets el van sentir maular i després de remenar una estona entre les borses plenes de deixalles van topar amb l’origen d’aquells plors felins. Quan van obrir una borsa blanca farcida de papers, a fi de dissimular el pecat, aparegué el cos negre i mullat d’un cadellet de gat que encara estava unit pel cordó umbilical a la placenta sanguinolenta.

El meu fill menut, que va ser un dels descobridors, vingué a buscar-me a casa per veure què podíem fer i quan hi tornàrem el gatet estava estés a terra, semblava enganxat a un paracaigudes desinflat. L’animalet continuava maulant malgrat el seu estat. El seu udol arribava com la llum d’un far que alerta de la seua presència en una nit de boira. El vaig agafar i vaig notar que la mà amb què el sostenia se’m glaçava. Els líquids del part encara li mullaven tot el pèl, cosa que indicava que havia esdevingut feia poc, quan algun malànima s’havia volgut desfer d’ell

Encara que mai he tingut gats i no sé res d’ells, el vaig dur a casa tan ràpidament com vaig poder. Allí vaig tallar-li el cordó i amb aigua tèbia i cotompèl li vaig fer fregues per a netejar-lo i que entrara en calor.

-Papà com li posarem de nom? -em preguntà el meu fill, sense perdre’s detall de totes les maniobres. Com és tot negre i sembla la pantera de Mowgli -continuà-, ¿vols que li diguem Bagheera, com li deien a ella?

-Encara és un poc prompte per a batejar-lo; ja veurem -li vaig dir, amb poca fe.

Una vegada sec vaig intentar un primer biberó d’emergència: vaig rebaixar un poquet de llet amb aigua i amb un comptagotes li’l vaig acostar a aquella careta d’ulls premuts. A l’instant, només sentir la llet tèbia prop dels llavis, el gatet obrí la boca i començà a xuclar instintivament, com si s’abera que li anava la vida.

En aquell moment se m’ocorregué que Robinson, de Robinson Crusoe, podria ser també un bon nom, perquè com ell, era un nàufrag al bell mig d’una immensitat d’incertesa que s’aferrava a un tronc per a mantenir-se surant.

El vaig acomodar en una caixa de cartó embolcallat amb dues tovalles i una borsa d’aigua calenta i aquell va ser el primer moment des que l’havien trobat que parà de maular.

Les preses del biberó improvisat s’haurien de repetir cada dues hores com a màxim, tant de ni com de dia. Per això vaig haver de carregar amb la caixa tota condicionada cap a l’institut. Allí li preparava l’aliment entre classe i classe i li renovava la borsa perquè estiguera calent. Encara que el gatet menjava cada vegada més, estava en un perill pràcticament irreversible. Les hores que havia passat tot sol i la mateixa llet que no era la materna, jugaven en la seua contra. Per això, trobar-li una gata d’adopció era determinant perquè es poguera salvar.

Preguntava als xiquets si tenien, o si coneixien algú que tinguera, alguna gata que encara estiguera alletant els cadells i així, intentar que acceptara el gatet orfe. Quan ho vaig preguntar a la classe de Christian Torres, de 1r d’ESO, ell em va dir que tenia dues gates molt manses que encara disposaven de llet. Li vaig dir que ho preguntara en casa per si el podien adoptar momentàniament. L’endemà vingué a dir-me que a casa tots estaven disposats en ajudar el gatet.

Aquell mateix dia, quan el gatet tenia quaranta-vuit hores de vida, el vaig dur a casa Christian. A sa mare, Ilona, se li esborrallaren els ulls quan vaig apartar les tovalles per a presentar-li el diminut animal. La gata que havia de fer de mare entrà des del patí només sentir maular el cadell. Semblava que tot aniria millor i jo me’n vaig anar a casa més tranquil: amb un poquet de sort el gatet ho trauria.

L’endemà, dissabte, vaig parlar per telèfon amb els pares adoptius; Christian em va dir que al gatet li costava de mamar tot i que la gata l’acceptava. 

-Ja li has posat nom, Christian? -li vaig demanar, volent-lo animar en notar-li la veu preocupada.

-Black -respongué de seguida, com si hagués estat esperant que li ho preguntara. 

El xiquet també em va dir que ajudava el gatet proporcionant-li un minibiberó de llet adaptada que li havíem comprat. El tenia amorosament tapat amb mantetes per a mantenir-li la calor i se’l gitava amb ell a la nit.

El diumenge a la vesprada sonà el mòbil i vaig llegir a la pantalla que era Ilona. De seguida vaig imaginar el fatal final de la història. Ella mateixa em va dir que mai havia vist el seu fill tan trist. De la forma que sabem fer el dol els humans, li havien cavat una xicoteta tomba en un bancal del costat de casa i allí l’havien soterrat.

Sé que la mort del gatet no ha sigut debades, si més no, ha servit per a constatar una vegada més la indolent crueltat que caracteritza alguns dels éssers que anomenem racionals, però també ha servit per a fer millor persones aquelles que ho han volgut ser.  

Joan Ll. Mollà

Xeresa liquida el pressupost 2015 amb un superàvit de 60.000 euros.

Xeresa liquida el pressupost de 2015 amb un superàvit de 60.000 euros. L'Ajuntament ha complert amb la resta de magnituds pressupostàries com són l'estalvi net i l'estabilitat pressupostària que també han donat el seu resultat positiu, complint així, amb tots els ràtios marcats per la legislació. 

AJUDES I ACTUACIONS PER 2016

L'ajuntament de Xeresa obté una ajuda de la Delegació de Govern de la Comunitat Valenciana de € 5.080 per sufragar part de les despeses de l'Ajuntament de Xeresa en reparacions urgents realitzades en camins i altres infraestructures afectades per les fortes pluges del passat mes de setembre de 2015. 

La Conselleria d'Infraestructures Territori i Medi Ambient ha resolt favorablement la sol·licitud de l'alcaldia de modificar el Pla Local de Cremes de Xeresa. Aquesta setmana l'Ajuntament ha rebut la notificació de la Direcció general de Prevenció d'Incendis Forestals que agilitzarà la tasca municipal de concedir permisos per a cremes de restes de poda agrícoles.

A partir d'ara, totes les autoritzacions necessàries per a la distància a zones forestals, seran informades per la policia local i no necessàriament per agents ambientals autonòmics com venia regulat en el Pla Local de Cremes.

www.ondanaranjacope.com

L'ALCALDE, REGIDORES I REGIDORS DE COMPROMÍS VOLEN ANAR A LES PROCESSONS I VOTEN EN CONTRA DE LA PROPOSTA D'EUPV-AC.

La moció que va debatre al plenari d'ahir, és una proposta de  compliment del principi d’aconfessionalitat de les institucions públiques, és a dir, una proposta sobre que les Corporacions Municipals no poden anar com a tals,  a actes religiosos, que és el que fa l'Ajuntament de València, amb Joan Ribó com alcalde de Compromís. Però el govern municipal de Tavernes SI que vol presidir els actes religiosos. (Populisme es diu això, no?).EUPV-AC defén un estat laic. Sembla que encara queda molt per fer en l’àmbit de la separació de poders entre estat i església. Però cal recordar que la Constitució estableix aquest caràcter aconfessional de l’Estat que nosaltres reclamem. Per això vàrem proposar al plenari de l'Ajuntament la aprovació del següent ACORD:

Els membres de la Corporació i els representants polítics d’altres àmbits, no poden acudir a cap acte religiós com a tals representants.

Els membres de la Corporació podrem acudir a aquests tipus d’actes, per suposat, com a persones lliures i individuals, d’acord amb les creences de cadascú, però NO com a representants de l'Ajuntament, per tal de complir amb el principi de aconfessionalitat que la Constitució proclama.

I per a què no quedara cap dubte varem detallar processons i actes religiosos als que NO devíem acudir com a representants polítics. El Plenari, amb els vots a favor del PSPV-PSOE i EUPV-AC, va rebutjar la moció amb els vots en contra del PP i Compromís.

http://eupvtavernes.blogspot.com.es/

El proper divendres a Gandia.

Vicent Cogollos Llinares, dona a la Biblioteca Municipal un exemplar del seu llibre:Las bandas de música del Círculo Católico de Torrent (1887-2012).

El nostre veí de Xeresa, Vicent Cogollos Llinares, ha donat a la Biblioteca Municipal un exemplar del seu llibre titulat Las bandas de música del Círculo Católico de Torrent (1887-2012). 

El llibre, basat en la tesi doctoral del mateix autor, centra el seu estudi en la trajectòria històrico-artística de les dos agrupacions musicals que han pertanyut al Cercle Catòlic de Torrent: la Banda del Patronato de la Juventud Obrera (1887-1936) i la Banda de Música del Cercle Catòlic (1940-2012). Tracta aspectes històrics i socials com la fundació, escissions, unificacions, etapes amb els distints directors, canvis organitzatius, actuacions en certàmens i actes de Santa Cecilia..., i a més recull altres elements fonamentals com són la Banda Juvenil i l'escola de música. 

El llibre es completa amb un estudi sobre els músics de l'agrupació al llarg de la seua història, l'evolució de la plantilla instrumental i l'evolució del repertori interpretat pels diferents directors al llarg d'aquestos 125 anys.

Vicent Cogollos és director musical de la banda torrentina des de l'any 2005, va defensar la seua tesi doctoral en gener de 2015 després de 7 anys d'investigació. El seu llibre ha sigut editat pel Cercle Catòlic de Torrent i presentat el 26 de novembre de 2015.

www.xeresa.es

Pets.

Ara resulta que la culpa del canvi climàtic la tenen les vaques.

La pestillència amb què cotxes i xemeneies omplien sense treva l’atmosfera ha deixat de ser la causa més notable de contaminació. Així és que, les emissions de diòxid de carboni procedents -com en una indigestió- del tràfec instaurant en aquesta civilització moderna han quedat relegades de la tasca de canviar el clima. 

Fins ara la contaminació era quelcom de marcat caire urbà, artificial i mecànic. Era fàcil d’entendre la patogènia de la térbola boira instal·lada perpètuament al sostre de les ciutats. La pol·lució es relacionava amb les altes xemeneies que espolsaven la seua cabellera a mercé del vent. Aquesta pestilència renegrida i omnipresent que ha omplit l’ambient des de la Revolució Industrial havia sigut l’única responsable d’atreure exageradament els rajos de sol i transformar el benigne efecte hivernacle de la Terra en un forn incandescent.

Però en aquests moments, es constata que gran part dels anomenats gasos hivernacles no procedeixen d’ambients artificials, més aviat provenen d’entorns verds i bucòlics on els ramats pasturen mandrosos la tendra herba. Els científics asseguren amb rotunditat que una vaca pot emetre diàriament fins a tres-cents litres de metà, gas amb demostrat efecte hivernacle.

Aleshores, amb aquesta nova percepció sobre l’ofici que desenvolupen les vaques, la comunitat científica s’ha dividit en dos corrents. Per una banda estan els erudits que opinen que cal reduir les flatulències dels ruminants tot incloent-los en la seua dieta alguna medecina que mitigue la tendència de fabricar metà sense parar. Supose que somien a descobrir un complement carminatiu a manera d’“Aero-red” que desunfle el ventre dels ruminant i, per extensió, apaivague el planeta d’aquest mal contemporani de la contaminació. Per altra banda, estan els científics que pretenen treure-li profit a l’assumpte, doncs, imaginen les vaques com a reactors bioquímics, com a presumptes fàbriques d’energia renovable, a part de ser també una font de llet indiscutible.

Aquesta última tendència científista proposa d’acoblar a cada rumigant una motxilla connectada via anal amb el rumen del sofrit animal per tal de recollir al llarg del dia les emanacions digestives que vaja produint innocentment. Imaginem les praderies amb el trencadís multicolor de les motxiletes al llom de les bèsties, el paisatge verd i l’aire net d’allò que el poeta descriví com l’olor il·lustre del fem. Però, qui sap, si en un moment donat, els ruminants podrien convertir-se en bombes deambulants, talment com els primers zepelins que esclataven entre un foc celestial quan algun graciós s’encenia un cigarret; perquè de tots és sabut que els pets són inflamables, i a vore si resutaria pitjor el remei que la malaltia. 

Però obviant aquest contratemps pirotècnic, ben pensat, els beneficis que se’n podrien treure d’aquesta darrera idea serien molts. El progrés podria arribar allà on encara no hi és. Qualsevol remota i pobra aldea, amb una única vaca que contara, podria il·luminar la foscor de les nits més que fóra amb una perilla i així poder transcendir el barbarisme. També es podria aprofitar l’energia generada als estómacs de les vaques per a fer funcionar una nevera o per a carregar el mòbil… mil coses.

Recorde aquell vell acudit que em contaven de menut, potser fóra una ocurrència nascuda en l’estretor de la postguerra. Era el cas d’un comprador de pets que recorria els pobles amb una botella de vidre i un tap de suro:

-Qui vol petar? -preguntava allargant el seu udol pels carrers. Pague a un quinzet la bufa i a dos el pet. I els parroquians se li arremolinaven fascinats pensant que les seues pròpies sobralles eren les que els trauria de la misèria.

Joan Ll. Mollà

Aquest divendres a la biblioteca de la Casa de la Cultura de Xeresa.

Concert de Pau Alabajos a Xeresa.

Les xiques de l'AC Xeresa aniran al Nacional després d'arrasar a Toledo.

Les ballarines de l'Associació Cultural de Xeresa han arrasat en la fase eliminatòria del Concurs Nacional de Dansa i s'han guanyat una plaça en el certamen final en vèncer en totes les categories en les quals han competit. El Nacional es disputarà al maig a Tarragona i fins a allí acudiran les joves de Xeresa, que lluitaran pel títol de campiones d'Espanya en quatre categories. El torneig està organitzat per l'Associació Nacional per al suport i la promoció de la Dansa a Espanya (ANAPRODE).

La fase definitiva serà el cap de setmana del 14 i 15 de maig a la capital tarragonina. L'agrupació de la Safor es va guanyar la seva passada a la final a Toledo, on es va celebrar una de les tandes prèvies al Nacional. ANAPRODE organitza quatre esdeveniments a Espanya, segons àrees geogràfiques, perquè equips de tota la península puguen fer-se amb un lloc en el Nacional.

Les noies de Xeresa, dirigides per Carmina Burguera i amb la col·laboració de Rosa Arlandis, van acudir fins a la capital manxega, on van enlluernar al jurat amb la seva posada en escena i les seves composicions. L'Associació Cultural va aportar als seus quatre equips, amb un total de 26 ballarines, i van triomfar en totes les categories en les quals van competir.

Ball fusió

Les joves, d'entre 9 i 15 anys, van mostrar les seves habilitats en fusió, un ball on s'entremesclen diferents tècniques, com a jazz o funky, va precisar Burguera. Les noies de l'AC Xeresa no ho van tenir gens fàcil, ja que al costat d'elles hi havia uns 200 equips d'altres punts de la península que també aspiraven a estar en el Nacional de maig. Durant els dos dies de competició, les ballarines van aconseguir maravillar al jurat amb les seves demostracions i van obtenir la primera plaça en les categories de 9, 13 i 14-15 anys, a més d'aconseguir un altre primer lloc amb un duo format per dues noies de 13 i 14 anys. Aquesta no és la primera vegada que l'AC Xeresa acudeix a aquest certamen, va indicar Burguera, però sí és la primera ocasió en què els èxits són tan clamorosos: «Mai tots els nostres equips havien aconseguit la primera plaça, així que aquesta vegada l'AC Xeresa estarà totalment representada a Tarragona».

Ara totes les ballarines de Xeresa tenen per davant setmanes d'intens treball, amb la intenció de triomfar a Catalunya, on es veuran les cares amb les primeres de les seves mateixes categories que han van aconseguir la passada en altres tandes. Les noies entrenen tres dies a la setmana, durant una hora. «És una disciplina que requereix dedicació i constància, però aquí totes les ballarines es prenen aquest esport com un hobbie. Aquest és el secret per triomfar», va concloure l'entrenadora de Xeresa.

www.lasprovincias.es

Gandia celebra la Setmana de la Lluita Camperola.

L'ajuntament, al costat de sindicats i diverses associacions programen nombroses activitats en defensa de la terra i l'agricultura ecològica

Cartell de la programació de la Setmana de la Lluita Camperola.

Gandia, com ja ha fet la localitat de Potries, es suma a la commemoració de la “Lluita camperola”, que se celebra el proper 17 d'abril, i per a l'ocasió ha programat tot un seguit d'activitats que busquen honrar la memòria dels 19 camperols assassinats a Brasil en 1996 en reclamar el seu accés a la terra.

“La Setmana de la Lluita Camperola” compta amb la col·laboració dels dos grans sindicats agraris valencians, AVA i la Unió de Llauradors, així com de diferents col·lectius de la comarca dedicats a la defensa de la terra i l'agricultura ecològica. Les activitats organitzades per aquests col·lectius i per l'Ajuntament de Gandia comencen demà dissabte amb un taller familiar a càrrec del Col.lectiu l’Esquella, que permetrà conèixer millor el sector de la ramadería. Aquesta activitat tindrà lloc a les 11 hores en la Plaça Rei En Jaume.

Ja dimarts que ve 5 d'abril, a partir de les 19’30 hores, tindrà lloc una xerrada organitzada per l’Associació Valenciana d’Agricultors sobre les ajudes als joves agricultors i la Política Agrària Comuna, una jornada que segons ha avançat la regidor de Polítiques Econòmiques de Gandia, Alícia Izquierdo, resulta de màxim interès atès que la Conselleria d'Agricultura preveu destinar fins a 10 milions d'euros als joves agricultors, la major xifra destinada per l'administració autonòmica a aquest col·lectiu.

La Setmana de la Lluita Camperola prosseguirà el dijous 7 d'abril amb una xerrada que porta per títol “TTIP i agricultura: el camp tancat per defunció”, a càrrec de Sandra Soutto, membre del moviment “No al TTIP Castelló” i Joanma Mesado, secretari tècnic de la Unió de Llauradors. Serà a la Casa de Cultura de Gandia a les 19’30 hores.

El dissabte 9 d'abril hi haurà una degustació i venda de productes locals de proximitat a càrrec de la Sembra i Escola de la Terra a partir de les 12 hores en els jardins de la Casa de la Marquesa.

Per als dies 11 i 12 d'abril, s'ha programat un curs d'agricultura ecològica en els horts socials de Gandia. Per participar d'aquesta activitat, que costa 8 euros, cal inscriure's prèviament cridant al telèfon 96 295 99 50.

Finalment, el dimecres 13 d'abril tindrà lloc la projecció del documental “La Revolució del cabàs”, que comptarà amb els seus autors, Alejandra Mengual i Gonzalo Blanco. Serà a partir de les 19’30 hores a la Casa de Cultura de Gandia.

www.radiogandia.net

L'Ajuntament de Gandia i la Conselleria d'Educació inicien els tràmits per retornar el caràcter públic a les Escoletes.

La Conselleria d'Educació i l'Ajuntament de Gandia han creat un grup de treball per retornar el caràcter públic a les Escoletes de Gandia, després de la seva privatització en la legislatura passada. El secretari autonòmic d'Educació i Investigació, Miguel Soler, mantenia una reunió amb l'alcaldessa de la ciutat, Diana Morant, en la qual quedava palesa la intenció, per ambdues parts, de retornar el caràcter públic de la gestió de les escoletes. Després de la reunió, la Conselleria i l'Ajuntament han decidit constituir un grup de treball per crear un protocol que marque el camí a seguir perquè les escoletes puguen començar a ser públiques al més aviat possible.

La regidora de Polítiques Educatives a l'Ajuntament de Gandia, Laura Morant, ha anunciat que a Gandia també es crearà un equip de treball per coordinar-se amb l'administració autonòmica amb la finalitat de “conèixer i establir tots els tràmits adients”.

www.radiogandia.net

L'Ajuntament de Gandia trau a concurs públic la gestió dels espais naturals.

El govern de Gandia ha tret a concurs públic la gestió dels espais naturals del terme municipal. Tots ells quedaran unificats en una xarxa, XIVEGA (Xarxa Verda de Gandia), i es pagarà una entrada per visitar espais fins ara gratuïts com la Cova del Parpalló o l'Aula Natura del Marjal.

El regidor de Gestió Responsable del Territori, Xavier Ròdenas, ha explicat que funcionaven com “un niu de precarietat laboral”, dirigit a través de contractes precaris del Pla d'Ocupació o amb estudiants en pràctiques sense cobrar. I tot això, segons ha indicat Ródenas, provocava que no s'oferís la qualitat esperada. Durant 3 mesos el servei ho prestarà l'empresa IDEARI amb un pressupost de 5.000 euros i després es traurà a concurs públic. L'objectiu és que infraestructures com els centres d'interpretació o aules de la Natura no costin diners a l'ajuntament.

Per cert que la nova empresa ja està al capdavant de totes aquestes infraestructures i oferirà visites guiades durant aquestes festes, del 24 al 28 de març i del 2 al 4 d'abril. Les entrades costaran entre 1 a 4 euros en funció de l'edat i els serveis que es contracten.

www.radiogandia.net

Silenci.

Des del carrer estant l’olor d’orenga que arriba des del forn de llenya fa entrar gana. La pizzeria està de gom a gom. Entrem i ens rep l’agradós encarregat del menjador i ens acompanya fins a la taula que tenim reservada. Malgrat la gentada tot sembla estar immers en una coreografia subtil i silenciosa. Els cambrers ixen de la cuina caminant quasi de puntetes i arriben junt els comensals. Els serveixen les comandes -per la dreta- pràcticament xiuxiuejant-los a cau d’orella el plat que se’ls presenta. Mentre m’ajuste les ulleres per tal de poder llegir la carta ho observe en la taula del costat:

-Ací té el senyor: els seus “nyoquis” amb borumballa de parmesà. Els seus “tagliatelle a la rosetta”, senyora -vocalitza subtilment a la dona, com si li contara un secret.

Malgrat l’interés del cambrer, la parella que acaba de ser servida pràcticament ni se n’ha adonat que el menjar està en taula. Ell, amb un somrís molt llunyà i enigimàtic, es concentra en la pantalleta que sosté entre les mans. Ella -més seriosa- continua també capficada en la seua pròpia pantalla; la té tan a prop de la cara que els colors de la llum li perfilen el nas i els llavis fent-la especialment bella.

L’ambient és tan calm que els sorolls de la vaixella i els subtils xocs entre els coberts semblen un concert de gotes mandroses despenjant-se d’un sostre prehistòric amb estalactites. Ara se senten les passes curtes d’una altra cambrera de cabells estirats que camina amb  la fregadissa del seu davantal emmidonat. Li du el formatge ratllat a un client que l’espera amb dos macarrons avorrits punxats en una forqueta i el mòbil, magnètic, en l’altra mà.

En una altra taula un xiquet mastega, conformat, no sap ben bé què

mentre mira hipnotitzat el mòbil del pare, sense saber tampoc ben bé què. Els pares, però, comparteixen en aquell mateix moment un instant de veritable amor autoafusellant-se, abarçats, un autoretrat.

Un altre client, que espera en la barra per un instant, fa com que mossega el mòbil en compte de l’oliva que acaba d’agafar en l’altra mà. Però ningú no se n’adona. Les portes abatibles de la cuina segueixen ventant l’ambient amb uns grinyols que també sembla que parlen italià cada vegada que els cambrers entren i ixen.

Repassada la carta fem la comanda al mateix cambrer que ens rebé a l’entrada. Ell es pren nota i al cap de dos minuts retorna amb les begudes dringant alegres com un cabriol ple de cascavells.

En un racó, al costat d’un finestral seu una altra parella. Ella li parla tan fixament a l’home que li costa vore’l, mentre, ell consulta furtiu el telèfon fingint un moviment desinteressat del dit polze mentre va passant pantalles.

Els spaguetis que m’han servit estan força insuls. Decidisc donar-los un poc de vida i li demane a la meua acompanyant que em passe el saler que té al seu costat. Sense voler pertorbar la seua concentració he d’insistir perquè m’acoste la sal. Jo no persistiria en l’intent però és que la pasta dolça em resulta incomestible. Després de la tercera vegada que li ho demane, ella em passa la botella d’aigua. Rendit, sent com una mosca creua amb estrèpit tot el menjador fins a aterrar al bell mig d’una taula de deu dotze comensals que, absort també en el seu món portàtil, li deixen fer a l’insecte, com si d’un convidat més es tractara.

Joan Ll. Mollà

Masoca.

Fa unes setmanes que no em funciona el CD del cotxe, però hui la construcció de qualsevol aparell és tan perfecta i polida que no puc trobar cap cargol, cap cabota ni cap fenedura per on intentar un reparació casolana. A més, el quadre de comandaments és tan complex que centralitza música, climatització, conducció guiada i mòbil en la mateixa consola i això, sens dubte, fa que es pressupose una elevada factura en cas que el cotxe passe finalment pel taller. 

És amb aquest contratemps musical amb qui em tope tots els matins quan he de conduir durant quaranta minuts per arribar al treball, se’m fa cada vegada més difícil de suportar. Per això, cada matí com una mare esperançada que intenta empapussar el fillet desganat, trac un “compact disc” i li’l presente, delicat, davant de la boca a l’aparell de reproducció. Aquest fa mostra d’engolir-se’l però a l’instant me’l retorna inapetent a la mà. No em queda més remei que arrencar el motor i fer via cap a la feina en silenci.

Quan isc del poble engegue la ràdio amb l’única emissora que em deixa sintonitzar; una emissora que dóna informació “local i comarcal”. I, com sempre, la locutora -a qui imagine acabada de dutxar i amb l’alé perfumat pel café vespertí- comença la salmòdia dels esdeveniments polítics del dia anterior i dels futurs. La periodista ho fa bé: recita de carrereta les notícies i va intercalant les declaracions dels mateixos protagonistes. Arribats en aquest punt, sempre note que estic agafant el volant amb més tensió.

Les paraules assajades i reassajades dels polítics perquè pareguen fresques i sinceres comencen a omplir el trajecte i a combinar-se amb el soroll decidit del motor fent quilòmetres. Cada dia és el mateix: la irreparable mediocritat, la falsa impostació per tal d’aparentar serietat i finalitat, la solemnitat fingida, la grolleria, les arroves de vanitat panxacontenta, la ridícula fatxenderia, la beateria més atea i la bravura més inofensiva. Durant deu minuts, llevat dels segons dedicats a l’oratge i als esports, les notícies es converteixen en un assaig diari de “joïsme” (qualitat humana que anteposa el fet de parlar d’u mateixa per damunt de totes les coses). No se’n salva cap ni un d’aquests volantiners -i volantineres- sense ofici ni benefici.

En aquests moments de martiri, l’adjectiu més suau que se m’ocorre per a mi mateix és el de ser un vertader masoca, i això frega la malaltia mental. Però sé que algun dia seré capaç de prémer el botó i desconnectar la ràdio per a sempre i, aleshores, em quedaré només amb el soroll rodó del cotxe acurtant les distàncies. Aquell dia podré contemplar tranquil la florida dels ametllers als bancals que voregen la carretera. Tal vegada, també aquell dia, m’atrevisca a xiular baixet la melodia de la suite Shéhéazade, potser la millor música per a contemplar tanta bellesa fugissera.

Joan Ll. Mollà

Delicatessen

Hi ha menús que t’embafen només llegint-los. Aquestes cartes llargues i estretes solen exhibir una longitud desmesurada per tal de presentar el menjar. Cada plat es proposa amb un seguici de noms, pronoms, adjectius, conjuncions i complements circumstancials de temps, lloc i mode que fan a priori la digestió difícil i pesada. Tal vegada, aquests enrevessats títols gastronòmics podrien fer-se servir fins i tot per tal d’ensinistrar l’alumne més excel·lent en l’anàlisi sintàctic de la llengua.

Contrasta, però, el barroquisme que impregna la denominació dels plats amb la presentació minimalista que se sol fer de les viandes i amb l’ambient zen que es recrea en alguns restaurants. Està clar que es tracta d’una moda, com tantes altres que han existit. Valga l’exemple de l’afrancesament que s’imposà des de fa temps en la denominació dels menjars com a marca de distinció i refinament, i que encara hui perdura.

Quan hom s’asseu davant d’aquesta parafernàlia farcida de barbarismes es queda desconcertat. I si es tenia alguna cosa clara s’acaba renunciant a qualsevol suspicàcia en veure’s atabalat per olis de pi mengívols, infusions masticables, escumes salades i dolces, mousselines i llits de verduretes tan fràgils que sembla que vagen a queixar-se quan les mossegues. I no cal dir quan s’especifiquen les tècniques culinàries; ara ja no es fa servir el fregit, torrat, marinat o cru sinó que s’usa l’eufemisme “guisat a baixa temperatura” per a proporcionar més intriga a l’art de la manduca. I és que el menjar entra pels ulls... i per les orelles.

Així, en aquesta nova moda culinària el bollit de tota la vida pot esdevindre una crema vaporosa, gairebé etèria, o una pilota de putxero en tota regla pot convertir-se en un minúscul i desvalgut mos en mig d’una plàtera arrogant. Certament és un èxit que s’hauran d’apuntar els nous cuiners quan et fan rotar botifarra sense haver-te-la fet menjar. Sens dubte, això comporta també un procés de divulgació i reclam publicitari sota el lema de reinterpretació dels plats tradicionals i casolans, o d’altres invents com la cuina d’autor, la cuina mediterrània, etcètera. 

És aquella tendència de la idolatrada truita deconstruïda de l’Adrià. He de confessar, però, que jo només l’he vista retratada i em va semblar una truita comuna, a mig fer, tot i que s’assegure que té el gust autèntic d’una truita exquisida. No pot ser per a menys, després del preu que s’ha de pagar per tastar-la. Les despeses, però, estaran justificades per la originalitat, la tècnica innovadora i el pedigrí de les gallines que han post els ous. 

L’alimentació, a diferència de la nutrició, implica una acte voluntari condicionat pel moment cultural i, per tant, influenciable per les modes. La veritat, però, és que hem arribat a un punt en què cada vegada es cuina menys a les pròpies llars i per això anar a menjar arròs caldós a un restaurant resulta tot un esdeveniment que convida al comboi i a la sobretaula. Inevitablement, aquests melindros en els menjars de restaurant sempre em recorden aquell entranyable conte de H. C. Andersen, El vestit nou de l’emperador, que era només visible per als cortesans selectes i distingits mentre esdevenia invisible per aquells altres de natura ximple i vulgar. 

Joan Ll. Mollà

El exalcalde de Xeresa condemnat per delicte ecològic deixa de pagar la multa.

L'Audiència Provincial de València ha ordenat investigar la situació patrimonial del exalcalde de Xeresa, Cipriano Fluixà Castelló, que en 2010 va ser definitivament condemnat a un any de presó per delicte de prevaricació mediambiental en concurs ideal amb un delicte contra el medi ambient i al pagament de dues multes diàries de 30 euros durant 24 mesos, en sentència confirmada pel Tribunal Suprem. Fluixà, del PP, signava autoritzacions que van permetre a una empresa dedicada a l'elaboració de marbre i pedra artificial realitzar abocaments en el marjal protegit de la Safor, dins del terme municipal de Xeresa. Després de recórrer una sentència del Tribunal Suprem d'un any de presó i dues multes diàries de 300 euros, Cipriano Fluixà va eludir la presó a canvi de multes que va intentar rebaixar argumentant una suposada falta de recursos. L'Audiència va acceptar el recurs del exalcalde, encara que els denunciants„ l'associació ecologista IDEA„ va tornar a recórrer per inexecució de sentència aportant dades sobre els ingressos de Fluixà, en aquells dies funcionari de la conselleria de Sanitat i administrador únic d'una bugaderia. L'Audiència va rectificar i va mantenir la condemna inicial, que incloïa sancions molt més elevades. En qualsevol cas, Fluixà va eludir la presó i va pagar les multes, encara que solament parcialment. 

Segons un acte al que ha tingut accés Levante-EMV, al novembre de 2014 Fluixà hauria abonat 44.200 euros a les arques d'Hisenda. En aquesta data l'Audiència ja donava 10 dies perquè manifestés «la causa per la qual no havia fet efectiva la totalitat de la multa». Més de dos anys després d'aquell requeriment, l'Audiència torna a la càrrega recordant-li al «penat» que li resta per abonar la suma de 20.600 euros i ordena esbrinar la seva situació patrimonial per procedir «per la via de constrenyiment "apremio".».

www.levante-emv.com/

III TRAIL XERESA MONTDUBER.

Quarta plaça per a l'equip cadet masculí del CC Garbí en l'autonòmic de cross.

Tomás García, subcampió autonòmic.

L'equip Cadet Masculí de Cross del Club de Còrrer el Garbí s'ha classificat en un 4º lloc en el Campionat Autonòmic celebrat diumenge passat en l’Alcudia. L'únic equip que presentava el CC El Garbí era el Cadet Masculí que s'alçava fins a la 4ª posició a escassos punts dels llocs d'honor, l'equip estava format per Tomás García que aconseguia la segona posició, i per tant subcampió autonòmic escolar cadet, el següent que entrava en meta va ser Adrià Martínez 11º, Borja Catalá 12º, i Mohamed Hmane el 51º.

En categoria aleví masculí Iker Canet va ser 11º, Neus Ciscar 17º en cadet femení, Carla Monferrer 9ª i Ana Mora 12ª ambdues en la categoria Juvenil Femenina, i finalment Andrea Abad s'alçava amb la 5ª posició en la categoria junior.

www.radiogandia.net

XERACO, GANDIA, TAVERNES I XERESA, UNITS PER SALVAGUARDAR LA MARJAL.

Passat divendres, el regidor de medi ambient Iván de los Ángeles es va reunir amb Pep Nebot, subdirector de medi natural de la Generalitat Valenciana, juntament a representants institucionals dels municipis saforencs de Gandia, Xeresa i Tavernes de la Valldigna, en el marc d’una bateria de propostes en comú elaborades amb objecte de la preservació sostenible de la marjal de la Safor-Valldigna. Els contactes entre els municipis s’iniciaren en Xeraco, on passat octubre regidors i alcaldes de tots els municipis van constatar la seua preocupació per la degradació ambiental d’este espai d’altíssim valor ecològic i el seu interés per fer un pas avant de forma conjunta i, des de l’assumpció de responsabilitat, exigir al govern autonòmic la seua implicació en treballar per un futur millor per a la marjal i pels nostres municipis. Entre els punts essencials pels que ha discorregut la reunió, es troba el repensament de les Normes de Gestió de la marjal, una eina que pot ser molt potent i servir de bona base per assolir els objectius proposats, les quals seran sotmeses a escrutini conjunt pels quatre municipis. Un altre tema recurrent han sigut les intervencions sobre el territori per afavorir el medi natural, les quals es facilitaran en gran mesura gràcies a la unitat dels municipis de cara a sol·licitar finançament europeu. Per últim, s’ha debatut entorn de la qüestió de donar forma jurídica a la unitat dels quatre municipis envers la protecció de la marjal, amb objecte de dotar-la d’una figura dedicada essencialment a la gestió i enfocada al llarg termini.

La reunió finalitzà amb la reiteració del compromís del nou Govern autonòmic per a fer més ambientals les polítiques actuals de territori, i convidant a obrir un període de reflexió entre els municipis envers a la constitució de la figura jurídica més apropiada per assolir els objectius marcats.

www.xeraco.eu

Noticies del darrer plenari a Xeresa.

XERESA OBRI  A LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA L’ORDENANÇA DE GUALS

El plenari ordinari de dijous 28 de gener, va aprovar per unanimitat una proposta de l’alcaldia de Xeresa d’obrir un període de participació ciutadana per a la modificació de l’Ordenança Municipal Reguladora de l’accés de vehicles a propietats i reserves d’aparcament.

Per al govern municipal és una prioritat no sols que les ordenances reguladores siguen aprovades pel consens de tots els grups polítics, tal com va passar amb l’actual ordenança, sinó que també els veïns tinguen l’oportunitat d’opinar i presentar les seues propostes.

L’objectiu no és només recollir els suggeriments de tots els veïns sinó també que les solucions específiques per a determinats punts del casc urbà més problemàtics isquen dels mateixos veïns.

XERESA MILLORA EL PERÍODE DE PAGAMENT.

També al plenari es va donar compte del Període Mitjà de Pagament a proveïdors de l’Ajuntament de Xeresa. Xifra que ha millorat notablement als darrers mesos del 2015. En el darrer trimestre el PMP ha sigut de 63.26 dies quan en trimestres la xifra superava els 100 dies. Este retràs com ja es va explicar a principi dle 2015, entrava dins de les previsions del govern municipal, ja que la implantació del Taller d’Ocupació ha obligat a l’Ajuntament a un esforç extra en la tresoreria en ser l’Ajuntament qui ha d’avançar les nòmines fins rebre la subvenció. 

El barandat de la discòrdia.

És cosa sabuda per tots que les pitjors enemistats entre veïns sovint estan separades només per una paret. Si de cas, tan sols les disputes per l’aigua poden arribar a competir en crueltat amb les d’una fita separadora. Això no obstant, l’aigua té una naturalesa fluent, cosa que permet repartir-la d’una maera o d’una altra. Tot siga per tindre una solució pacífica i evitar arribar a les mans.

Però, amb les parets? Les parets són un altre cantar! Les disputes poden durar generacions i generacions, perquè quan hom s’ha pres la molèstia d’excavar uns profunds i sòlids fonaments, quan s’ha carrejat un munt de pedres feréstegues i s’ha hagut de pastar morter, allò que s’edifica és molt més que un simple barandat.

Tradicionalment, es conta que la primera mesquita que existí fou la mateixa casa que el Profeta tenia a Medina. Allí es reuniren els primers il·luminats, sota la guaridora ombra de les palmeres que creixien al pati. Va ser el lloc on s’engenollaren els primers fidels per tal d’orar i d’escoltar les ensenyances. Aquesta casa diuen que serví com a model per a totes les mesquites que es construïren més endavant.

Cosa curiosa, la primera mesquita va agafar com a referència per a orientar els resos dels creients un mur que mirava cap a la ciutat santa de Jerusalem. Ciutat, per altra banda, on el pare Abraham dugué el fill a sacrificar tot seguint el manament despiatat del seu estimat Déu, segons la tradició musulmana. Doncs bé, va ser en aquest sagrat barandat de l’alquibla, encarat cap a Jerusalem, on els fidels apuntaven les seues polsoses testes durant les oracions, perquè allí era on ubicaven també el seu anicònic Déu. 

Passà, però, que per als jueus Jerusalem era també una ciutat santa. No debades, el Rei David establí allí la capital del regne d’Israel i, en un futur, el seu fill Salomó manà també construir el seu temple, davant les ruïnes del qual encara peguen cabotades de lament els actuals hebreus. Per tal d’acabar el pleit veïnal, els musulmans canviaren la direcció del rés i abandonaren el punt cardinal de Jerusalem que guiava la direcció de les oracions per a girar-se, des d’aleshores, cap a la Meca. Tal decisió no haguera tingut més transcendència si no hagués sigut per la quantitat de barandats que esdegueren tombar, i això degué aixecar una bona polseguera. Així, les mesquites haurien de ser rehabilitades per tal de canviar l’orientació del mur de l’alquibla i poder aposentar així la Divinitat en un lloc digne i amb millor vistes com ara la Meca.

Els conflictes de l’aigua sovint s’apaguen amb el pas afortunat d’un ramat de núvols ben encebats, però els dels barandats. Ai, els barandats! Tant encega la pols que s’alça en edificar-los com la pols que es torna a enlairar quan s’enderroquen.

Joan Ll.Mollà

Teatre a Xeresa.

El pròxim diumenge 24 de gener a les 18:00 h, a la Casa de la Cultura es farà la representació de teatre "Trastornats" de la companyia Ambiteatre. 

Salvatges.

Afortunadament, nosaltres no som així; vivim en una societat civilitzada. Ara he sabut que encara existeix una primitiva tribu en Papua Nova Guinea, els Maring, que a més de bàrbars, són uns desbalafiadors a mà foradada, malgrat viure en allò que se’n diu l’edat de pedra. Els Marins Tsembaga són una minúscula societat que es distribueix en unes poques aldees veïnes, i que, en total, no comptaran amb més de dues-centes ànimes. Doncs bé, per a aquest primigeni poble melanèsic la cria de porcs suposa una qüestió de prestigi social. 

Els nadius basen quasi exclusivament la seua alimentació en la rudimentària agricultura que practiquen: mengen moniatos i quatre fruites que pillen dels arbres selvàtics. Però, per altra banda, crien amb cura marrans per a fer-se rics. Així, un “gran home maring” és aquell que pot reunir un centenar de porcs als quals criarà amorosament llevant-se, si cal, el mos de la boca per tal de satisfer l’apetència del ramat. Els porcs són tan valuosos que un maring mai consentiria de vendre’n cap, ni per tot l’or del món! Tampoc els intercanvien, ni els regalen, ni els empren com a dot per tal d’aconseguir les belles aborígens. Simplement, els poseeix.

Però quan veritablement demostren la seua incultura i el seu primitiu salvatgisme és quan el Maring tiren el burro per la finestra. Vull dir: cada dotze anys, amb un delirant festival de sang i colesterol sacrifiquen tots els porcs en pocs dies. De fet, cada família pot arribar a matar una seixantena de caps, la qual cosa es tradueix -sense la comoditat d’una nevera- en un tràfec de xulles de porc que prompte arriba a empestar l’atmosfera de les aldees. Per a justificar tal malbaratament de recursos, el Marings expliquen que els sacrificis honren i pacifiquen els esperits dels avantpassats; però això no s’ho creu ningú. Més aviat, tenen el lleig i incontinent pecat de tafanejar davant dels veïns per a demostrant-los que van de sobrats per la vida. I amb l’excés de carn feta malbé per la calor d’aquelles terres no és d’estranyar que obsequien amb magre les animetes santes.

Què persones més primitives! Per sort, nosaltres som més civilitzats. Sabem fer millor les coses i distingim perfectament la veritable riquesa. Els cultes i cívics homes occidentals tenim els nostres tresors als bancs o en inversions segures, no al bell mig d’un tancat de bacons. Tampoc no creguem en la fantasmagòrica omnipresència dels avantpassats, ni ens agrada la carn pudenta. Tenim insignificants pecats però aquests són molt mesurats i meditats, a més de poder-se confesar. I sobretot, hi ha una altra cosa definitiva que ens diferencia dels ancestrals Marings i és que, nosaltres tenim nevera.

Joan Ll. Mollà

El proper divendres a Simat presentació del nou treball de Sico Fons.

L'Ajuntament de Xeraco habilita un espai d'estudi.

A partir de hui 7 de gener a la Casa de la Cultura de Xeresa: Exposició de fotografia de Raúl Cardona.

"La Cisterna".

Per les vespres de Reis, ara fa setze anys, ens reunirem per primera vegada els cinc que editàvem la revista la Cisterna. Ho férem una poqueta nit al bar de Brahim. Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, aquella revista podia interpretar-se com l’hereva de la inquietud literària que a Xeresa havia estat plasmada en les distintes èpoques de la publicació el Racó de la Ferradura.

Una diferència bàsica era que la Cisterna tenia un caràcter més documentalista ja que, cada número es dedicava a un tema monogràfic com ara les festes de carrer, els oficis d’abans, els emboscats, l’estraperlo, els Successos, etcètera, etcètera. A més, s’afegien altres diversos articles i algunes seccions fixes de gastronomia, paisatgisme o un inventari espeleològic del terme.

Sempre tinguérem clar que la revista havia de ser independent i, per tant, autofinançada. Així, enteníem la independència com la llibertat d’escriure i d’opinar tenint com a límit el que ens marcava la nostra pròpia moral i el consens del consell de redacció. I per altra banda, editar una publicació sense inserir publicitat, sense cap ajut públic ens donava també la suficient distància per no haver d’acontentar ningú que no foren els nostres propis lectors. Per això, la primera edició que aparegué a l’abril de dos mil la pagarem de la nostra pròpia butxaca i els successius números s’autogestionaven amb la venda dels exemplars, que arribaren a ser més de tres-cents.

El col·lectiu “la Cisterna” va ser el que alertà sobre la imminent desaparició de la Servana en obrir el polígon del mateix nom i per això, encarregàrem el primer estudi arqueològic de la zona. Això permeté preservar l’edicifici quan ningú no en parlava, tot canviant la distribució dotacional de les zones verdes del polígon industrial per tal d’incloure el vell edifici, sen

se que això li suposara cap despesa al municipi. També denunciàrem reiteradament la sagnant explotació de la pedrera clausurada del Carritx i com afectava això al règim hídric del barranc durant les pluges torrencials; parlàrem de la mala gestió de l’incendi de l’any dos mil sis i d’altres situacions d’abandonament dels interessos del poble.

I així passaren vora sis anys, publicant ininterrompudament primer cada tres mesos i després cada quatre. Però aquest projecte que molts forasters seguien i consideraven una comesa lloable, ací, al polble, no va ser més que un altre plat amb què alimentar el menfotisme. És clar que aquella era una època on estava de moda caçar mosques a canonades o, dit d’una altra manera: acollonir el personal; i així, proliferaven les denúncices en el jutjat, els requeriments notarials, el mateix municipal enquestant els comerços que distribuien la revista i tot un arsenal d’armanent dictat amb molta pela i poc trellat amb la qual els ofesos defenien l’honor talment com hauria fet un samurai tot seguint el seu codi bushido. Per a riure!

Però, malgrat les enginyoses estratègies dissuassives, aquestes no van ser les que acabaren amb la Cisterna; va ser la indiferència del poble, dels lectors, aquella que ens dugué a la dilució periodística. Mai ningú de nosaltres no va rebre cap paraula d’encoratjament per tal de continuar el projecte. Més aviat, el veïnat corregué cap a casa i tancà la porta amb pany i clau només sentir un eco de la traca, tàctica, per altra banda, codificada a l’ADN del poble a base de bastonades. 

En última instància, em fa l’efecte que per a molts no pagava la pena de seguir una colla de saberuts ociosos amb la vida resolta que es torbava escrivint collonades. Després de setze anys, el temps ens dóna suficient marge per apreciar que no ens van véncer aquells que colpejaven sinó la resta que callà mentre ho mirava.

Joan Ll. Mollà