Aquest trosset vora mar pertany a un altre temps, un temps que alguns de nosaltres vam arribar a conèixer. Estius de mareny, de motors vells i asmàtics bombejant aigua a les hortalisses, de matins fent petxines, d’algun meló furtat innocentment d’un bancal sorrenc, de pescar meixerucs per les séquies amb molles de caragol. Eren moments en què la il•lustrada platja de l’Ahuir no tenia nom, ni tampoc li calia. N’era suficient amb dir-li mar i motes. Era un lloc que podia escriure’s amb minúscules, sense exigències ni perills.
Hui és una altra cosa: un residu científic, un munt de fotos idíl•liques i anònimes a la xarxa per tal de compadir, un jardí pseudoecologista... en el millor dels casos. Però mai tornarà a ser el que era, perquè nosaltres tampoc som els mateixos. Ens hem acostumat a absorbir les idees polítiques d’uns i d’altres amb els mateixos protocols amb què els aficionats militen el seus equips de futbol, ens hem acostumat a colpir, inofensius, la globalització sense distingir Cancún, Eivissa o Miami de casa nostra.
Ara ja no hi ha alternativa possible al “sol i platja” –ho diga qui ho diga–, ni al turisme de qualitat, ni a la pestilent especulació. Malauradament, no hi ha marxa enrere.
Joan Ll.Mollà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada