"La Cisterna".

Per les vespres de Reis, ara fa setze anys, ens reunirem per primera vegada els cinc que editàvem la revista la Cisterna. Ho férem una poqueta nit al bar de Brahim. Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, aquella revista podia interpretar-se com l’hereva de la inquietud literària que a Xeresa havia estat plasmada en les distintes èpoques de la publicació el Racó de la Ferradura.

Una diferència bàsica era que la Cisterna tenia un caràcter més documentalista ja que, cada número es dedicava a un tema monogràfic com ara les festes de carrer, els oficis d’abans, els emboscats, l’estraperlo, els Successos, etcètera, etcètera. A més, s’afegien altres diversos articles i algunes seccions fixes de gastronomia, paisatgisme o un inventari espeleològic del terme.

Sempre tinguérem clar que la revista havia de ser independent i, per tant, autofinançada. Així, enteníem la independència com la llibertat d’escriure i d’opinar tenint com a límit el que ens marcava la nostra pròpia moral i el consens del consell de redacció. I per altra banda, editar una publicació sense inserir publicitat, sense cap ajut públic ens donava també la suficient distància per no haver d’acontentar ningú que no foren els nostres propis lectors. Per això, la primera edició que aparegué a l’abril de dos mil la pagarem de la nostra pròpia butxaca i els successius números s’autogestionaven amb la venda dels exemplars, que arribaren a ser més de tres-cents.

El col·lectiu “la Cisterna” va ser el que alertà sobre la imminent desaparició de la Servana en obrir el polígon del mateix nom i per això, encarregàrem el primer estudi arqueològic de la zona. Això permeté preservar l’edicifici quan ningú no en parlava, tot canviant la distribució dotacional de les zones verdes del polígon industrial per tal d’incloure el vell edifici, sen

se que això li suposara cap despesa al municipi. També denunciàrem reiteradament la sagnant explotació de la pedrera clausurada del Carritx i com afectava això al règim hídric del barranc durant les pluges torrencials; parlàrem de la mala gestió de l’incendi de l’any dos mil sis i d’altres situacions d’abandonament dels interessos del poble.

I així passaren vora sis anys, publicant ininterrompudament primer cada tres mesos i després cada quatre. Però aquest projecte que molts forasters seguien i consideraven una comesa lloable, ací, al polble, no va ser més que un altre plat amb què alimentar el menfotisme. És clar que aquella era una època on estava de moda caçar mosques a canonades o, dit d’una altra manera: acollonir el personal; i així, proliferaven les denúncices en el jutjat, els requeriments notarials, el mateix municipal enquestant els comerços que distribuien la revista i tot un arsenal d’armanent dictat amb molta pela i poc trellat amb la qual els ofesos defenien l’honor talment com hauria fet un samurai tot seguint el seu codi bushido. Per a riure!

Però, malgrat les enginyoses estratègies dissuassives, aquestes no van ser les que acabaren amb la Cisterna; va ser la indiferència del poble, dels lectors, aquella que ens dugué a la dilució periodística. Mai ningú de nosaltres no va rebre cap paraula d’encoratjament per tal de continuar el projecte. Més aviat, el veïnat corregué cap a casa i tancà la porta amb pany i clau només sentir un eco de la traca, tàctica, per altra banda, codificada a l’ADN del poble a base de bastonades. 

En última instància, em fa l’efecte que per a molts no pagava la pena de seguir una colla de saberuts ociosos amb la vida resolta que es torbava escrivint collonades. Després de setze anys, el temps ens dóna suficient marge per apreciar que no ens van véncer aquells que colpejaven sinó la resta que callà mentre ho mirava.

Joan Ll. Mollà