El barandat de la discòrdia.

És cosa sabuda per tots que les pitjors enemistats entre veïns sovint estan separades només per una paret. Si de cas, tan sols les disputes per l’aigua poden arribar a competir en crueltat amb les d’una fita separadora. Això no obstant, l’aigua té una naturalesa fluent, cosa que permet repartir-la d’una maera o d’una altra. Tot siga per tindre una solució pacífica i evitar arribar a les mans.

Però, amb les parets? Les parets són un altre cantar! Les disputes poden durar generacions i generacions, perquè quan hom s’ha pres la molèstia d’excavar uns profunds i sòlids fonaments, quan s’ha carrejat un munt de pedres feréstegues i s’ha hagut de pastar morter, allò que s’edifica és molt més que un simple barandat.

Tradicionalment, es conta que la primera mesquita que existí fou la mateixa casa que el Profeta tenia a Medina. Allí es reuniren els primers il·luminats, sota la guaridora ombra de les palmeres que creixien al pati. Va ser el lloc on s’engenollaren els primers fidels per tal d’orar i d’escoltar les ensenyances. Aquesta casa diuen que serví com a model per a totes les mesquites que es construïren més endavant.

Cosa curiosa, la primera mesquita va agafar com a referència per a orientar els resos dels creients un mur que mirava cap a la ciutat santa de Jerusalem. Ciutat, per altra banda, on el pare Abraham dugué el fill a sacrificar tot seguint el manament despiatat del seu estimat Déu, segons la tradició musulmana. Doncs bé, va ser en aquest sagrat barandat de l’alquibla, encarat cap a Jerusalem, on els fidels apuntaven les seues polsoses testes durant les oracions, perquè allí era on ubicaven també el seu anicònic Déu. 

Passà, però, que per als jueus Jerusalem era també una ciutat santa. No debades, el Rei David establí allí la capital del regne d’Israel i, en un futur, el seu fill Salomó manà també construir el seu temple, davant les ruïnes del qual encara peguen cabotades de lament els actuals hebreus. Per tal d’acabar el pleit veïnal, els musulmans canviaren la direcció del rés i abandonaren el punt cardinal de Jerusalem que guiava la direcció de les oracions per a girar-se, des d’aleshores, cap a la Meca. Tal decisió no haguera tingut més transcendència si no hagués sigut per la quantitat de barandats que esdegueren tombar, i això degué aixecar una bona polseguera. Així, les mesquites haurien de ser rehabilitades per tal de canviar l’orientació del mur de l’alquibla i poder aposentar així la Divinitat en un lloc digne i amb millor vistes com ara la Meca.

Els conflictes de l’aigua sovint s’apaguen amb el pas afortunat d’un ramat de núvols ben encebats, però els dels barandats. Ai, els barandats! Tant encega la pols que s’alça en edificar-los com la pols que es torna a enlairar quan s’enderroquen.

Joan Ll.Mollà