Per una bona causa.

Des de fa mesos que em dedique –com molts ciutadans acomodats– a recollir els taps de plàstic de les botelles d’un sol ús perquè sempre hi ha una bona causa que assistir. És clar que en el meu cas ho faig d’una manera declaradament compulsiva: sense cap mirament, en veig obligat a buidar una botella si la veig mig buida només per treure-li el tap, o aprofite qualsevol ocasió del dia per a beure llet o gasosa (a dojo i en ordre indiferent) per tal de recollir més i més taps. El mateix em passa amb les botelles que veig abandonades per casa, no puc deixar de sentir un dolorós rampell de cor quan trobe eixos taps desaprofitats, cosa que em fa reprovar constantment la insolidaritat d’aquells que em rodegen. 
En fi, vaig pel carrer mirant el sòl com qui ha perdut una moneda d’or, i quan descobrisc un tap abandonat és com si retrobara la felicitat de la fortuna. Perquè els taps –senyores i senyors– són en la nostra altruista societat una almoina plastificada que permet dur la felicitat als desgraciats. Els taps, a banda d’evitar que es perga el líquid contingut en el recipient, serveixen per a unir individus de tota mena i rang i inventar al seu voltant un munt de causes comunes i elogiables.
Com les formigues d’un formiguer, hem d’aportar els nostres taps fins aixecar una muntanya multicolor que dissolga les afliccions i les tristors dels infeliços. Els taps, que resulten tan insignificants quan estan sols, junts, agafen poders miraculosos. Permeten de costejar costoses operacions a vida o mort, financen la compra de cadires ortopèdiques per a impedits i poden donar de menjar als afamats... i tot des de la seua modèstia plàstica i inservible. En aquesta societat nostra –pràctica però tronada– els taps eleven fins el cel les nostres ànimes necessitades d’obrar en modes caritatives. Per això, no dubteu en encetar alguna campanya de recollida de taps! Si més no, recolliu-ne vosaltres mateixa i sentireu créixer al pit un desconegut sentiment d’entrega i lleugeresa sense parangó. Tan fàcil i barat com això: salvant de l’estèril fem allò que us sobra en la vida. Jo, des què vaig començar, no puc parar de fer el bé.
Joan Ll. Mollà