Solidaritat i pastissets de verdura.

Existeixen algunes teories científiques que intenten explicar allò que es coneix com a compatibilitat de caràcters, és a dir, l’afinitat que sorgeix entre les persones d’una forma tan misteriosa com real. Aquesta qualitat de sentir estimació o rebuix instantani cap a algú que acabes de conéixer jo l’he experimentada sovint, i amb el temps, he aprés a confiar en aquest pressentiment que, de fet, fa que m’aproxime o m’allunye de certes persones.

Això mateix és el que m’ha passat amb Casimir Romero, mestre acabat de jubilar, orïund de Terrateig, encara que em fa l’efecte que està repartit en cos i ànima per mitja Vall d’Albaida. Fins ara tan sols el coneixia de llegir els seus escrits gastronòmics quan he tingut la sort de què em caiguera algun a les mans. Ara, fa pocs dies, he tingut la possibilitat de conéixer-lo personalment en una xerrada que va impartir sobre “El menjar de la fam”, títol també d’un llibret que publicà l’any dos mil. 

Prompte salta a la vista que Casimir és un home singularment il·lustrat amb la qualitat afegida de ser planer; intenta mimetitzar-se amb el color dels bancals, dels marges i amb molts altres detalls del paisatge que a la majoria ens passen desapercebuts. Potser per això, el seu discurs és pròxim i intel·ligible, perquè conta les coses com les ha viscudes o com les ha sentides contar, amb un respecte quasi beatífic. 

En aquella xerrada explicà anècdotes tan potents com els remeis que utilitzaven els pobres de la postguerra per tal de combatre les malalties carencials dels infants. Remeis que, de bon tros, resultarien ser més un conjur contra la desesperació que una medicina efectiva contra la misèria. Tal era el cas de donar a beure aigua on s’havien deixat rovellar claus per a combatre l’anèmia, o corfa d’ou xacada i dissolta en l’aigua de la botija, per tal d’enfortir els ossos dels xiquets raquítics.

També va parlar llargament de les herbes mengívoles, de com s’havien de recol·lectar, netejar i preparar. I com a bon empirista aprofundí en el tast de cada planteta, en saber quines eren les seues parts més profitoses i quines eren les altres que calia desestimar. Teoritzà sobre l’amargor de la cama-roja i sobre la finor de l’herba dolça, de l’engany que resultava -per al profà- menjar “arròs amb conillets” que, dissortadament, mai no duia carn sinó una herba del mateix nom. Elogià els humills pastissets de verdura sempre adobats amb allets i algun peix salat com ara l’abadejo, les anxoves o el capellà; redescobrí les virtuts de l’ortiga i les seues millors combinacions, etcètera.

Mentre l’escoltava, jo endevinava la mateixa passió, el mateix seny que he albirat cada vegada que vaig sentir Joan Pellicer. I amb aquesta modèstia heretada del camp, Casimir parlà d’un món més just i solidari, de com hauriem d’agafar tot allò que de bo ens havien ensenyat els nostres predecessors perquè el seu patiment no hagués sigut debades. El d’ells, era un món on s’esperava el vital canvi de les estacions per a descobrir i re-col·lectar les herbes mengívoles, en les quals huríem de endevinar quelcom que transcendeix la mera i corpòria nutrició. 

Malauradament, l’escenari de la ruralia ara ha canviat i per això ha de parlar-se’n als lli-bres i les escoles perquè aquesta està en greu perill d’extinció. No debades, deia també Joan Pellicer que, quan moria un pastor, un llaurador o un artesà vell era com si es cre-mara despietadament i irremeiablement una valuosa biblioteca. 

Casimir, en definitiva, és una d’aquelles persones que quan tinc a prop fa que s’apaivague el meu escepticisme genètic i aquestes bones vibracions, aquesta bona ona, no sé si la pot explicar només una limitada teoria científica.

Joan Ll. Mollà