En defensa dels estúpids.

Quan vaig llegir les “Lleis fonamentals sobre l’estupidesa humana” de Carlo Maria Cipolla em va semblar un assaig molt intel·ligent però, d’alguna manera, també em resultà una teoria inquietantment incompleta, ja que no revelava l’origen de tal qualitat humana. Aquest dubte m’ha preocupat durant molts anys, més que res per saber quina és la via de contagi i, per extensió, la dosi que jo mateixa havia pogut acumular en la meua pròpia persona.

Cipolla -recorde- es centrava en l’estúpid dret i fet, sense entrar en la seua gènesi. Teoritzava magistralment i lliure de qualsevol indici de malícia, per tal d’arribar a les següents conclusions (altere ordre i afegisc exemples):

1. Una persona estúpida és, per definició, aquella que causa dany a una altra o a un grup de persones, sense obtindre, al mateix temps, un benefici per a si mateixa, o inclús, tot obtenint un perjudici.

2. Sempre se subestima el nombre d’individus estúpids que circula pel món.

3. El fet que una persona siga estúpida és independent de qualsevol altra característica com ara la bellesa, la intel·ligència matemàtica o l’habilitat de pelar una taronja i aconseguir una pela llarga i ininterrompuda.

4. L’estúpid és més perillós que el malvat, és a dir, que aquella persona que actua sempre en benefici propi encara que això reporte un perjudici per a l’altre.

Entre línies, vaig arribar a sentir el riure irònic i acusador Carlo Maria tot fustigant les manades d’estúpids terrestres després d’haver revelat al món els seus més íntims secrets.

Però, què impulsa els estúpids a ser-ho? D’això l’assaig de l’italià no en treia res clar, i això em mantenia preocupat. A priori, hauríem d’entendre que per tal de produir un perjudici a un altre, havia d’haver-hi una voluntat expressa i malèvola de fotre, de fer infeliç a algú, i més, quan s’endevina aquesta voluntat en les mateixes paraules d’un l’estúpid. 

Per fortuna, i no amb poc esforç, he albirat la clau sobre l’origen de l’estupidesa. Quasi a cinquanta anys he tingut una revelació talment com si fos un d’aquells grecs que badaven abstrets i avorrits fa dos mil cinc-cents anys; i ha sigut un veritable alleujament: ningú no és estúpid perquè vol sinó perquè ho ignora, ja que tan sols obra malament l’ignorant. I amb això no hi ha diferències, tant ho pot ser un acomodador de cinema com un catedràtic de Física Aplicada. Si la virtut és el coneixement, l’estupidesa és la ignorància.

L’estúpid no és conscient de la seua pròpia estupidesa i això li suposarà un misteri inescrutable al llarg de la seua vida. I aquesta inútil descoberta m’ompli de felicitat, em descarrega de l’àrdua i sistemàtica tasca d’odiar a desconeguts, coneguts i saludats quan els trobe sospitosos.

Joan Ll. Mollà