Records.

A poqueta nit torne a peu a casa. Camine per la vorera remullada de la boira de novembre. Barrejada amb la humitat, retrobe un flaire de carabassa torrada que s’escapa d’una casa. Imagine la carabassa acabada de treure del forn, en la seua llanda, al damunt del banc de la cuina, amb la dolçor caramel·litzada tot daurant les dues mitges planes.

Aquest encontre sensorial em fa pensar en flaires adormits, desapareguts. El fum de la llenya de pi que calfava el forn de la ti Amparo, al carrer Pocotrigo, que s’enlairava també entre la rosada emblanquinada amb la llum dels fanal arcaics; la tirera de cassoletes amb els fesols bullits per a sopar o les torrades amb oli, sucre i canyella dels esmorzars.

Em ve també al cap l’olor anisada dels migdies als Quatre Cantons, quan encara hi era el bar de Llorca; davant del qual les mobilettes dels jornalers s’arrengleraven immòbils com els pacients cavalls mecànics enfront d’un saló del far-west rural.

El que més m’agradava quan tornava els caps de setmana a casa dels avis era sentir l’olor del fum hivernal, de la llenya de taronger que cremava a la llar, l’aroma de la sutja dipositada a la xemeneia en un procés quasi tan lent com el que forma les estalactites. El fum de la casa impregnava suaument el matalaf de borra en el qual m’enfonsava tots els caps de setmana en el meu minúscul paradís… el perfum que feia la cambreta amb les creïlles i les cebes escampades perquè no es podriren.

També recorde l’olor de treball del iaio Lluís que sempre m’alçava a l’aire quan tornava a casa i em deia: “xe!, el meu Pernales”.  L’efluvi del putxero dels diumenges, de la tasseta de caldo que treia l’àvia a mitjan matí perquè desdejunara sucant-hi pa.

Recorde l’olor de casa vella i tan humil de l’àvia Maria, la sentor forta del Zotal amb què desinfectava el corral sempre amb algun gos d’hoste. D’ella vaig heretar la convicció de creure que “qui no s’estima els animals, tampoc no s’estima les persones”.

Recorde l’olor de café acabat de fer que totes les vesprades, cap a les cinc, omplia la casa del meu amic Josep, una olor que de vegades crec descobrir encara hui a l’escala de la meua pròpia casa.

Tan sols per tot això, em paga la pena encendre la meua llar i deixar que s’escampe el fum dolç dels arbres fruitals pel cel obscur de novembre. Qui sap si demà, el que hui és només fum, siga per algú un record.

Joan Ll. Mollà