La síndrome del cec fingit.

A la Catedral de València, tot just enfront de l’entrada de la plaça de la Reïna, hi ha una maqueta feta en bronze d’aquest l’edifici. La recreació de la seu gòtica du un breu panell explicatiu sobre l’època de construcció, l’estil, etc. La curiositat és que la miniatura incorpora la versió en Braille de la inscripció, amb els punts formant les consonants i les vocals que únicament arribaran a desxifrar aquells que han sigut instruïts en la lectura de l’alfabet dels cecs.

Val a dir que el costum d’acoblar panells escrits en Braille en monuments  i edificis, tant religiosos com civils, és molt lloable. Si més no, la seua presència serveix per a reconéixer i identificar-se amb persones que no ho tenen sempre fàcil. Però no sé si instal·lar-los al començament de rutes de muntanya fetes a través d’entortillats camins de cabres –on també se’n poden trobar d’escrits de semblant estil– respon a la mateixa finalitat. Podria ser que algun remot dia un cec, en arribar al final d’un d’aquests feréstecs camins, pogués llegir amb la punta dels seus suaus dits: “font freda” o “aigua no potable”, etc.

Però la singularitat del cas no rau en el panell explicatiu de la Catedral de València escrit en Braille sinó en com l’utilitzen els vidents. Per allí passa constantment una gentada i molts són els que, seduïts pels punts obacs, ni tan sols se n’adonen dels escrits que sí poden llegir.  Els vianants, encuriosits pel jeroglífic, s’aturen enfront del text i fan com que el llegeixen amb les mans; aleshores, deixen dibuixada al damunt dels primers signes la pista de la seua la subtil i curta lectura. L’opaca pàtina del bronze mostra un desgast brillant tan sols en el primer mig rengló del text en Braille. Els primers signes rellueixen com el sol de migdia però, de sobre, la lectura tàctil s’interromp. Després d’aquest rutilant desgast, la vellutada pàtina ocre torna a cobrir la resta del text que roman sempre inèdit, com si la curiositat quedara immediatament satisfeta. 

El cervell evolucionat de primat que tenim troba poc d’al·licient en la monotonia dels punts sobreimpresos i prompte ha d’abandonar la branca per fixar-se en un altre estímul; tal vegada un colom que vola, la remor del trànsit o un núvol que passa. Em fa l’efecte que són els mateixos símptomes que apareixen quan s’abandonen els llibres pels blogs, les pel·lícules per les sèries, les cançons pels discos complets o els fulls dels diaris pels tuits. Som, al capdavall, una colla de vidents que fingeixen ser cecs per no haver de mirar massa temps la mateixa cosa.

Joan Ll. Mollà