Els morts.

Els morts ja no estan a les nostres vides. No em referisc a la desaparició de l’ànima cap a una transcendència interdimensional i invisible quan abandona la terrenal carn; vull dir que els morts han desaparegut –literalment– de la vida moderna. Malgrat la ficció de les pantalles que ens aproximen a tot tipus de mortaldats, els morts ja no es veuen en cap altre lloc que no siga el cinema o els telediaris. Hi ha qui opina que aquesta nova situació que gaudeixen els finats es deguda a l’ocultació premeditada que la nostra societat fa de la mort. És, doncs, un estat que no ens interessa airejar.

Els morts, ara, es treuen de casa quan comencen a ser-ho. Altres vegades, se’ls desvia d’aquest camí natural que havia de ser la llar pròpia per tal de dur-los cap els llimbs refrigerat d’un tanatori. Allí, el mort pren llunyania del familiar i esdevé un bell objete a les mans asèptiques del tanatopràctic.

Els més acostats acompanyen el dol de la família en el salonet instal·lat al dipòsit a tal efecte on, a més, poden prendre un café, un refresc o algun snack de la màquina. Enrere han quedat el servicial veïnat que s’afanyava en apartar els mobles de la casa del difunt per fer lloc a la caixa. Ha desaparegut el tràfec de les beatetes amb cadires i catres que arrengleraven per tal de passar el rosari al davant d’un cos ben present en casa pròpia. Curiosament, en aquestes reunions veïnals la gentada solia parlar en una veu molt alta, sens cap escrúpol. S’espantava la mort entre sospir i sospir, tot comentant el dinar que es tenia al foc, del preu de la taronja o l’oratge... Als tanatoris, però, fa l’efecte que la tendència és de parlar molt i molt baixet, tot i que el mort reposa immutable en una altra dependència, separat per un vitrall que el presenta com en un programa de tele. 

Altres, però, opinen que recloure els morts fóra de casa quan encara estan en procés de soterrar és una qüestió de simple d’higiene, gairebé d’urbanitat. És una conquesta més de la tecnologia versus el costumisme ruc i inútil. Aquesta revolució funerària suposa, doncs, reconèixer una filosofia que evita carregar als muscle pesos morts i vans sempre que puguen ser lluïts en una elegant berlina. És una mostra més d’un poble cada vegada més humanitzat que evita també el patiment recíproc de morts i vius formalitzant les cues de “acompanye amb el sentiment”, quan es pot enviar per uaxap.

Al capdavall, el motiu serà un poc de tot plegat. Però la mort, malgrat aquestes explicacions, ens la recorda sovint el toc planyívol de les campanes als pobles o l’indiscret fum eixint per la xemeneia dels tanatoris mal camuflats als polígons industrials. Requiescat in pace.

Joan Ll. Mollà