L'Ajuntament de Gandia i la Conselleria d'Educació inicien els tràmits per retornar el caràcter públic a les Escoletes.

La Conselleria d'Educació i l'Ajuntament de Gandia han creat un grup de treball per retornar el caràcter públic a les Escoletes de Gandia, després de la seva privatització en la legislatura passada. El secretari autonòmic d'Educació i Investigació, Miguel Soler, mantenia una reunió amb l'alcaldessa de la ciutat, Diana Morant, en la qual quedava palesa la intenció, per ambdues parts, de retornar el caràcter públic de la gestió de les escoletes. Després de la reunió, la Conselleria i l'Ajuntament han decidit constituir un grup de treball per crear un protocol que marque el camí a seguir perquè les escoletes puguen començar a ser públiques al més aviat possible.

La regidora de Polítiques Educatives a l'Ajuntament de Gandia, Laura Morant, ha anunciat que a Gandia també es crearà un equip de treball per coordinar-se amb l'administració autonòmica amb la finalitat de “conèixer i establir tots els tràmits adients”.

www.radiogandia.net

L'Ajuntament de Gandia trau a concurs públic la gestió dels espais naturals.

El govern de Gandia ha tret a concurs públic la gestió dels espais naturals del terme municipal. Tots ells quedaran unificats en una xarxa, XIVEGA (Xarxa Verda de Gandia), i es pagarà una entrada per visitar espais fins ara gratuïts com la Cova del Parpalló o l'Aula Natura del Marjal.

El regidor de Gestió Responsable del Territori, Xavier Ròdenas, ha explicat que funcionaven com “un niu de precarietat laboral”, dirigit a través de contractes precaris del Pla d'Ocupació o amb estudiants en pràctiques sense cobrar. I tot això, segons ha indicat Ródenas, provocava que no s'oferís la qualitat esperada. Durant 3 mesos el servei ho prestarà l'empresa IDEARI amb un pressupost de 5.000 euros i després es traurà a concurs públic. L'objectiu és que infraestructures com els centres d'interpretació o aules de la Natura no costin diners a l'ajuntament.

Per cert que la nova empresa ja està al capdavant de totes aquestes infraestructures i oferirà visites guiades durant aquestes festes, del 24 al 28 de març i del 2 al 4 d'abril. Les entrades costaran entre 1 a 4 euros en funció de l'edat i els serveis que es contracten.

www.radiogandia.net

Silenci.

Des del carrer estant l’olor d’orenga que arriba des del forn de llenya fa entrar gana. La pizzeria està de gom a gom. Entrem i ens rep l’agradós encarregat del menjador i ens acompanya fins a la taula que tenim reservada. Malgrat la gentada tot sembla estar immers en una coreografia subtil i silenciosa. Els cambrers ixen de la cuina caminant quasi de puntetes i arriben junt els comensals. Els serveixen les comandes -per la dreta- pràcticament xiuxiuejant-los a cau d’orella el plat que se’ls presenta. Mentre m’ajuste les ulleres per tal de poder llegir la carta ho observe en la taula del costat:

-Ací té el senyor: els seus “nyoquis” amb borumballa de parmesà. Els seus “tagliatelle a la rosetta”, senyora -vocalitza subtilment a la dona, com si li contara un secret.

Malgrat l’interés del cambrer, la parella que acaba de ser servida pràcticament ni se n’ha adonat que el menjar està en taula. Ell, amb un somrís molt llunyà i enigimàtic, es concentra en la pantalleta que sosté entre les mans. Ella -més seriosa- continua també capficada en la seua pròpia pantalla; la té tan a prop de la cara que els colors de la llum li perfilen el nas i els llavis fent-la especialment bella.

L’ambient és tan calm que els sorolls de la vaixella i els subtils xocs entre els coberts semblen un concert de gotes mandroses despenjant-se d’un sostre prehistòric amb estalactites. Ara se senten les passes curtes d’una altra cambrera de cabells estirats que camina amb  la fregadissa del seu davantal emmidonat. Li du el formatge ratllat a un client que l’espera amb dos macarrons avorrits punxats en una forqueta i el mòbil, magnètic, en l’altra mà.

En una altra taula un xiquet mastega, conformat, no sap ben bé què

mentre mira hipnotitzat el mòbil del pare, sense saber tampoc ben bé què. Els pares, però, comparteixen en aquell mateix moment un instant de veritable amor autoafusellant-se, abarçats, un autoretrat.

Un altre client, que espera en la barra per un instant, fa com que mossega el mòbil en compte de l’oliva que acaba d’agafar en l’altra mà. Però ningú no se n’adona. Les portes abatibles de la cuina segueixen ventant l’ambient amb uns grinyols que també sembla que parlen italià cada vegada que els cambrers entren i ixen.

Repassada la carta fem la comanda al mateix cambrer que ens rebé a l’entrada. Ell es pren nota i al cap de dos minuts retorna amb les begudes dringant alegres com un cabriol ple de cascavells.

En un racó, al costat d’un finestral seu una altra parella. Ella li parla tan fixament a l’home que li costa vore’l, mentre, ell consulta furtiu el telèfon fingint un moviment desinteressat del dit polze mentre va passant pantalles.

Els spaguetis que m’han servit estan força insuls. Decidisc donar-los un poc de vida i li demane a la meua acompanyant que em passe el saler que té al seu costat. Sense voler pertorbar la seua concentració he d’insistir perquè m’acoste la sal. Jo no persistiria en l’intent però és que la pasta dolça em resulta incomestible. Després de la tercera vegada que li ho demane, ella em passa la botella d’aigua. Rendit, sent com una mosca creua amb estrèpit tot el menjador fins a aterrar al bell mig d’una taula de deu dotze comensals que, absort també en el seu món portàtil, li deixen fer a l’insecte, com si d’un convidat més es tractara.

Joan Ll. Mollà

Masoca.

Fa unes setmanes que no em funciona el CD del cotxe, però hui la construcció de qualsevol aparell és tan perfecta i polida que no puc trobar cap cargol, cap cabota ni cap fenedura per on intentar un reparació casolana. A més, el quadre de comandaments és tan complex que centralitza música, climatització, conducció guiada i mòbil en la mateixa consola i això, sens dubte, fa que es pressupose una elevada factura en cas que el cotxe passe finalment pel taller. 

És amb aquest contratemps musical amb qui em tope tots els matins quan he de conduir durant quaranta minuts per arribar al treball, se’m fa cada vegada més difícil de suportar. Per això, cada matí com una mare esperançada que intenta empapussar el fillet desganat, trac un “compact disc” i li’l presente, delicat, davant de la boca a l’aparell de reproducció. Aquest fa mostra d’engolir-se’l però a l’instant me’l retorna inapetent a la mà. No em queda més remei que arrencar el motor i fer via cap a la feina en silenci.

Quan isc del poble engegue la ràdio amb l’única emissora que em deixa sintonitzar; una emissora que dóna informació “local i comarcal”. I, com sempre, la locutora -a qui imagine acabada de dutxar i amb l’alé perfumat pel café vespertí- comença la salmòdia dels esdeveniments polítics del dia anterior i dels futurs. La periodista ho fa bé: recita de carrereta les notícies i va intercalant les declaracions dels mateixos protagonistes. Arribats en aquest punt, sempre note que estic agafant el volant amb més tensió.

Les paraules assajades i reassajades dels polítics perquè pareguen fresques i sinceres comencen a omplir el trajecte i a combinar-se amb el soroll decidit del motor fent quilòmetres. Cada dia és el mateix: la irreparable mediocritat, la falsa impostació per tal d’aparentar serietat i finalitat, la solemnitat fingida, la grolleria, les arroves de vanitat panxacontenta, la ridícula fatxenderia, la beateria més atea i la bravura més inofensiva. Durant deu minuts, llevat dels segons dedicats a l’oratge i als esports, les notícies es converteixen en un assaig diari de “joïsme” (qualitat humana que anteposa el fet de parlar d’u mateixa per damunt de totes les coses). No se’n salva cap ni un d’aquests volantiners -i volantineres- sense ofici ni benefici.

En aquests moments de martiri, l’adjectiu més suau que se m’ocorre per a mi mateix és el de ser un vertader masoca, i això frega la malaltia mental. Però sé que algun dia seré capaç de prémer el botó i desconnectar la ràdio per a sempre i, aleshores, em quedaré només amb el soroll rodó del cotxe acurtant les distàncies. Aquell dia podré contemplar tranquil la florida dels ametllers als bancals que voregen la carretera. Tal vegada, també aquell dia, m’atrevisca a xiular baixet la melodia de la suite Shéhéazade, potser la millor música per a contemplar tanta bellesa fugissera.

Joan Ll. Mollà

Delicatessen

Hi ha menús que t’embafen només llegint-los. Aquestes cartes llargues i estretes solen exhibir una longitud desmesurada per tal de presentar el menjar. Cada plat es proposa amb un seguici de noms, pronoms, adjectius, conjuncions i complements circumstancials de temps, lloc i mode que fan a priori la digestió difícil i pesada. Tal vegada, aquests enrevessats títols gastronòmics podrien fer-se servir fins i tot per tal d’ensinistrar l’alumne més excel·lent en l’anàlisi sintàctic de la llengua.

Contrasta, però, el barroquisme que impregna la denominació dels plats amb la presentació minimalista que se sol fer de les viandes i amb l’ambient zen que es recrea en alguns restaurants. Està clar que es tracta d’una moda, com tantes altres que han existit. Valga l’exemple de l’afrancesament que s’imposà des de fa temps en la denominació dels menjars com a marca de distinció i refinament, i que encara hui perdura.

Quan hom s’asseu davant d’aquesta parafernàlia farcida de barbarismes es queda desconcertat. I si es tenia alguna cosa clara s’acaba renunciant a qualsevol suspicàcia en veure’s atabalat per olis de pi mengívols, infusions masticables, escumes salades i dolces, mousselines i llits de verduretes tan fràgils que sembla que vagen a queixar-se quan les mossegues. I no cal dir quan s’especifiquen les tècniques culinàries; ara ja no es fa servir el fregit, torrat, marinat o cru sinó que s’usa l’eufemisme “guisat a baixa temperatura” per a proporcionar més intriga a l’art de la manduca. I és que el menjar entra pels ulls... i per les orelles.

Així, en aquesta nova moda culinària el bollit de tota la vida pot esdevindre una crema vaporosa, gairebé etèria, o una pilota de putxero en tota regla pot convertir-se en un minúscul i desvalgut mos en mig d’una plàtera arrogant. Certament és un èxit que s’hauran d’apuntar els nous cuiners quan et fan rotar botifarra sense haver-te-la fet menjar. Sens dubte, això comporta també un procés de divulgació i reclam publicitari sota el lema de reinterpretació dels plats tradicionals i casolans, o d’altres invents com la cuina d’autor, la cuina mediterrània, etcètera. 

És aquella tendència de la idolatrada truita deconstruïda de l’Adrià. He de confessar, però, que jo només l’he vista retratada i em va semblar una truita comuna, a mig fer, tot i que s’assegure que té el gust autèntic d’una truita exquisida. No pot ser per a menys, després del preu que s’ha de pagar per tastar-la. Les despeses, però, estaran justificades per la originalitat, la tècnica innovadora i el pedigrí de les gallines que han post els ous. 

L’alimentació, a diferència de la nutrició, implica una acte voluntari condicionat pel moment cultural i, per tant, influenciable per les modes. La veritat, però, és que hem arribat a un punt en què cada vegada es cuina menys a les pròpies llars i per això anar a menjar arròs caldós a un restaurant resulta tot un esdeveniment que convida al comboi i a la sobretaula. Inevitablement, aquests melindros en els menjars de restaurant sempre em recorden aquell entranyable conte de H. C. Andersen, El vestit nou de l’emperador, que era només visible per als cortesans selectes i distingits mentre esdevenia invisible per aquells altres de natura ximple i vulgar. 

Joan Ll. Mollà

El exalcalde de Xeresa condemnat per delicte ecològic deixa de pagar la multa.

L'Audiència Provincial de València ha ordenat investigar la situació patrimonial del exalcalde de Xeresa, Cipriano Fluixà Castelló, que en 2010 va ser definitivament condemnat a un any de presó per delicte de prevaricació mediambiental en concurs ideal amb un delicte contra el medi ambient i al pagament de dues multes diàries de 30 euros durant 24 mesos, en sentència confirmada pel Tribunal Suprem. Fluixà, del PP, signava autoritzacions que van permetre a una empresa dedicada a l'elaboració de marbre i pedra artificial realitzar abocaments en el marjal protegit de la Safor, dins del terme municipal de Xeresa. Després de recórrer una sentència del Tribunal Suprem d'un any de presó i dues multes diàries de 300 euros, Cipriano Fluixà va eludir la presó a canvi de multes que va intentar rebaixar argumentant una suposada falta de recursos. L'Audiència va acceptar el recurs del exalcalde, encara que els denunciants„ l'associació ecologista IDEA„ va tornar a recórrer per inexecució de sentència aportant dades sobre els ingressos de Fluixà, en aquells dies funcionari de la conselleria de Sanitat i administrador únic d'una bugaderia. L'Audiència va rectificar i va mantenir la condemna inicial, que incloïa sancions molt més elevades. En qualsevol cas, Fluixà va eludir la presó i va pagar les multes, encara que solament parcialment. 

Segons un acte al que ha tingut accés Levante-EMV, al novembre de 2014 Fluixà hauria abonat 44.200 euros a les arques d'Hisenda. En aquesta data l'Audiència ja donava 10 dies perquè manifestés «la causa per la qual no havia fet efectiva la totalitat de la multa». Més de dos anys després d'aquell requeriment, l'Audiència torna a la càrrega recordant-li al «penat» que li resta per abonar la suma de 20.600 euros i ordena esbrinar la seva situació patrimonial per procedir «per la via de constrenyiment "apremio".».

www.levante-emv.com/

III TRAIL XERESA MONTDUBER.

Quarta plaça per a l'equip cadet masculí del CC Garbí en l'autonòmic de cross.

Tomás García, subcampió autonòmic.

L'equip Cadet Masculí de Cross del Club de Còrrer el Garbí s'ha classificat en un 4º lloc en el Campionat Autonòmic celebrat diumenge passat en l’Alcudia. L'únic equip que presentava el CC El Garbí era el Cadet Masculí que s'alçava fins a la 4ª posició a escassos punts dels llocs d'honor, l'equip estava format per Tomás García que aconseguia la segona posició, i per tant subcampió autonòmic escolar cadet, el següent que entrava en meta va ser Adrià Martínez 11º, Borja Catalá 12º, i Mohamed Hmane el 51º.

En categoria aleví masculí Iker Canet va ser 11º, Neus Ciscar 17º en cadet femení, Carla Monferrer 9ª i Ana Mora 12ª ambdues en la categoria Juvenil Femenina, i finalment Andrea Abad s'alçava amb la 5ª posició en la categoria junior.

www.radiogandia.net

XERACO, GANDIA, TAVERNES I XERESA, UNITS PER SALVAGUARDAR LA MARJAL.

Passat divendres, el regidor de medi ambient Iván de los Ángeles es va reunir amb Pep Nebot, subdirector de medi natural de la Generalitat Valenciana, juntament a representants institucionals dels municipis saforencs de Gandia, Xeresa i Tavernes de la Valldigna, en el marc d’una bateria de propostes en comú elaborades amb objecte de la preservació sostenible de la marjal de la Safor-Valldigna. Els contactes entre els municipis s’iniciaren en Xeraco, on passat octubre regidors i alcaldes de tots els municipis van constatar la seua preocupació per la degradació ambiental d’este espai d’altíssim valor ecològic i el seu interés per fer un pas avant de forma conjunta i, des de l’assumpció de responsabilitat, exigir al govern autonòmic la seua implicació en treballar per un futur millor per a la marjal i pels nostres municipis. Entre els punts essencials pels que ha discorregut la reunió, es troba el repensament de les Normes de Gestió de la marjal, una eina que pot ser molt potent i servir de bona base per assolir els objectius proposats, les quals seran sotmeses a escrutini conjunt pels quatre municipis. Un altre tema recurrent han sigut les intervencions sobre el territori per afavorir el medi natural, les quals es facilitaran en gran mesura gràcies a la unitat dels municipis de cara a sol·licitar finançament europeu. Per últim, s’ha debatut entorn de la qüestió de donar forma jurídica a la unitat dels quatre municipis envers la protecció de la marjal, amb objecte de dotar-la d’una figura dedicada essencialment a la gestió i enfocada al llarg termini.

La reunió finalitzà amb la reiteració del compromís del nou Govern autonòmic per a fer més ambientals les polítiques actuals de territori, i convidant a obrir un període de reflexió entre els municipis envers a la constitució de la figura jurídica més apropiada per assolir els objectius marcats.

www.xeraco.eu

Noticies del darrer plenari a Xeresa.

XERESA OBRI  A LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA L’ORDENANÇA DE GUALS

El plenari ordinari de dijous 28 de gener, va aprovar per unanimitat una proposta de l’alcaldia de Xeresa d’obrir un període de participació ciutadana per a la modificació de l’Ordenança Municipal Reguladora de l’accés de vehicles a propietats i reserves d’aparcament.

Per al govern municipal és una prioritat no sols que les ordenances reguladores siguen aprovades pel consens de tots els grups polítics, tal com va passar amb l’actual ordenança, sinó que també els veïns tinguen l’oportunitat d’opinar i presentar les seues propostes.

L’objectiu no és només recollir els suggeriments de tots els veïns sinó també que les solucions específiques per a determinats punts del casc urbà més problemàtics isquen dels mateixos veïns.

XERESA MILLORA EL PERÍODE DE PAGAMENT.

També al plenari es va donar compte del Període Mitjà de Pagament a proveïdors de l’Ajuntament de Xeresa. Xifra que ha millorat notablement als darrers mesos del 2015. En el darrer trimestre el PMP ha sigut de 63.26 dies quan en trimestres la xifra superava els 100 dies. Este retràs com ja es va explicar a principi dle 2015, entrava dins de les previsions del govern municipal, ja que la implantació del Taller d’Ocupació ha obligat a l’Ajuntament a un esforç extra en la tresoreria en ser l’Ajuntament qui ha d’avançar les nòmines fins rebre la subvenció. 

El barandat de la discòrdia.

És cosa sabuda per tots que les pitjors enemistats entre veïns sovint estan separades només per una paret. Si de cas, tan sols les disputes per l’aigua poden arribar a competir en crueltat amb les d’una fita separadora. Això no obstant, l’aigua té una naturalesa fluent, cosa que permet repartir-la d’una maera o d’una altra. Tot siga per tindre una solució pacífica i evitar arribar a les mans.

Però, amb les parets? Les parets són un altre cantar! Les disputes poden durar generacions i generacions, perquè quan hom s’ha pres la molèstia d’excavar uns profunds i sòlids fonaments, quan s’ha carrejat un munt de pedres feréstegues i s’ha hagut de pastar morter, allò que s’edifica és molt més que un simple barandat.

Tradicionalment, es conta que la primera mesquita que existí fou la mateixa casa que el Profeta tenia a Medina. Allí es reuniren els primers il·luminats, sota la guaridora ombra de les palmeres que creixien al pati. Va ser el lloc on s’engenollaren els primers fidels per tal d’orar i d’escoltar les ensenyances. Aquesta casa diuen que serví com a model per a totes les mesquites que es construïren més endavant.

Cosa curiosa, la primera mesquita va agafar com a referència per a orientar els resos dels creients un mur que mirava cap a la ciutat santa de Jerusalem. Ciutat, per altra banda, on el pare Abraham dugué el fill a sacrificar tot seguint el manament despiatat del seu estimat Déu, segons la tradició musulmana. Doncs bé, va ser en aquest sagrat barandat de l’alquibla, encarat cap a Jerusalem, on els fidels apuntaven les seues polsoses testes durant les oracions, perquè allí era on ubicaven també el seu anicònic Déu. 

Passà, però, que per als jueus Jerusalem era també una ciutat santa. No debades, el Rei David establí allí la capital del regne d’Israel i, en un futur, el seu fill Salomó manà també construir el seu temple, davant les ruïnes del qual encara peguen cabotades de lament els actuals hebreus. Per tal d’acabar el pleit veïnal, els musulmans canviaren la direcció del rés i abandonaren el punt cardinal de Jerusalem que guiava la direcció de les oracions per a girar-se, des d’aleshores, cap a la Meca. Tal decisió no haguera tingut més transcendència si no hagués sigut per la quantitat de barandats que esdegueren tombar, i això degué aixecar una bona polseguera. Així, les mesquites haurien de ser rehabilitades per tal de canviar l’orientació del mur de l’alquibla i poder aposentar així la Divinitat en un lloc digne i amb millor vistes com ara la Meca.

Els conflictes de l’aigua sovint s’apaguen amb el pas afortunat d’un ramat de núvols ben encebats, però els dels barandats. Ai, els barandats! Tant encega la pols que s’alça en edificar-los com la pols que es torna a enlairar quan s’enderroquen.

Joan Ll.Mollà

Teatre a Xeresa.

El pròxim diumenge 24 de gener a les 18:00 h, a la Casa de la Cultura es farà la representació de teatre "Trastornats" de la companyia Ambiteatre. 

Salvatges.

Afortunadament, nosaltres no som així; vivim en una societat civilitzada. Ara he sabut que encara existeix una primitiva tribu en Papua Nova Guinea, els Maring, que a més de bàrbars, són uns desbalafiadors a mà foradada, malgrat viure en allò que se’n diu l’edat de pedra. Els Marins Tsembaga són una minúscula societat que es distribueix en unes poques aldees veïnes, i que, en total, no comptaran amb més de dues-centes ànimes. Doncs bé, per a aquest primigeni poble melanèsic la cria de porcs suposa una qüestió de prestigi social. 

Els nadius basen quasi exclusivament la seua alimentació en la rudimentària agricultura que practiquen: mengen moniatos i quatre fruites que pillen dels arbres selvàtics. Però, per altra banda, crien amb cura marrans per a fer-se rics. Així, un “gran home maring” és aquell que pot reunir un centenar de porcs als quals criarà amorosament llevant-se, si cal, el mos de la boca per tal de satisfer l’apetència del ramat. Els porcs són tan valuosos que un maring mai consentiria de vendre’n cap, ni per tot l’or del món! Tampoc els intercanvien, ni els regalen, ni els empren com a dot per tal d’aconseguir les belles aborígens. Simplement, els poseeix.

Però quan veritablement demostren la seua incultura i el seu primitiu salvatgisme és quan el Maring tiren el burro per la finestra. Vull dir: cada dotze anys, amb un delirant festival de sang i colesterol sacrifiquen tots els porcs en pocs dies. De fet, cada família pot arribar a matar una seixantena de caps, la qual cosa es tradueix -sense la comoditat d’una nevera- en un tràfec de xulles de porc que prompte arriba a empestar l’atmosfera de les aldees. Per a justificar tal malbaratament de recursos, el Marings expliquen que els sacrificis honren i pacifiquen els esperits dels avantpassats; però això no s’ho creu ningú. Més aviat, tenen el lleig i incontinent pecat de tafanejar davant dels veïns per a demostrant-los que van de sobrats per la vida. I amb l’excés de carn feta malbé per la calor d’aquelles terres no és d’estranyar que obsequien amb magre les animetes santes.

Què persones més primitives! Per sort, nosaltres som més civilitzats. Sabem fer millor les coses i distingim perfectament la veritable riquesa. Els cultes i cívics homes occidentals tenim els nostres tresors als bancs o en inversions segures, no al bell mig d’un tancat de bacons. Tampoc no creguem en la fantasmagòrica omnipresència dels avantpassats, ni ens agrada la carn pudenta. Tenim insignificants pecats però aquests són molt mesurats i meditats, a més de poder-se confesar. I sobretot, hi ha una altra cosa definitiva que ens diferencia dels ancestrals Marings i és que, nosaltres tenim nevera.

Joan Ll. Mollà

El proper divendres a Simat presentació del nou treball de Sico Fons.

L'Ajuntament de Xeraco habilita un espai d'estudi.

A partir de hui 7 de gener a la Casa de la Cultura de Xeresa: Exposició de fotografia de Raúl Cardona.

"La Cisterna".

Per les vespres de Reis, ara fa setze anys, ens reunirem per primera vegada els cinc que editàvem la revista la Cisterna. Ho férem una poqueta nit al bar de Brahim. Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, aquella revista podia interpretar-se com l’hereva de la inquietud literària que a Xeresa havia estat plasmada en les distintes èpoques de la publicació el Racó de la Ferradura.

Una diferència bàsica era que la Cisterna tenia un caràcter més documentalista ja que, cada número es dedicava a un tema monogràfic com ara les festes de carrer, els oficis d’abans, els emboscats, l’estraperlo, els Successos, etcètera, etcètera. A més, s’afegien altres diversos articles i algunes seccions fixes de gastronomia, paisatgisme o un inventari espeleològic del terme.

Sempre tinguérem clar que la revista havia de ser independent i, per tant, autofinançada. Així, enteníem la independència com la llibertat d’escriure i d’opinar tenint com a límit el que ens marcava la nostra pròpia moral i el consens del consell de redacció. I per altra banda, editar una publicació sense inserir publicitat, sense cap ajut públic ens donava també la suficient distància per no haver d’acontentar ningú que no foren els nostres propis lectors. Per això, la primera edició que aparegué a l’abril de dos mil la pagarem de la nostra pròpia butxaca i els successius números s’autogestionaven amb la venda dels exemplars, que arribaren a ser més de tres-cents.

El col·lectiu “la Cisterna” va ser el que alertà sobre la imminent desaparició de la Servana en obrir el polígon del mateix nom i per això, encarregàrem el primer estudi arqueològic de la zona. Això permeté preservar l’edicifici quan ningú no en parlava, tot canviant la distribució dotacional de les zones verdes del polígon industrial per tal d’incloure el vell edifici, sen

se que això li suposara cap despesa al municipi. També denunciàrem reiteradament la sagnant explotació de la pedrera clausurada del Carritx i com afectava això al règim hídric del barranc durant les pluges torrencials; parlàrem de la mala gestió de l’incendi de l’any dos mil sis i d’altres situacions d’abandonament dels interessos del poble.

I així passaren vora sis anys, publicant ininterrompudament primer cada tres mesos i després cada quatre. Però aquest projecte que molts forasters seguien i consideraven una comesa lloable, ací, al polble, no va ser més que un altre plat amb què alimentar el menfotisme. És clar que aquella era una època on estava de moda caçar mosques a canonades o, dit d’una altra manera: acollonir el personal; i així, proliferaven les denúncices en el jutjat, els requeriments notarials, el mateix municipal enquestant els comerços que distribuien la revista i tot un arsenal d’armanent dictat amb molta pela i poc trellat amb la qual els ofesos defenien l’honor talment com hauria fet un samurai tot seguint el seu codi bushido. Per a riure!

Però, malgrat les enginyoses estratègies dissuassives, aquestes no van ser les que acabaren amb la Cisterna; va ser la indiferència del poble, dels lectors, aquella que ens dugué a la dilució periodística. Mai ningú de nosaltres no va rebre cap paraula d’encoratjament per tal de continuar el projecte. Més aviat, el veïnat corregué cap a casa i tancà la porta amb pany i clau només sentir un eco de la traca, tàctica, per altra banda, codificada a l’ADN del poble a base de bastonades. 

En última instància, em fa l’efecte que per a molts no pagava la pena de seguir una colla de saberuts ociosos amb la vida resolta que es torbava escrivint collonades. Després de setze anys, el temps ens dóna suficient marge per apreciar que no ens van véncer aquells que colpejaven sinó la resta que callà mentre ho mirava.

Joan Ll. Mollà

Presentació del llibre "No mataràs" de Víctor Labrado.

L'Ajuntament de Bellreguard aprova per unanimitat nomenar Fill Predilecte al etnòleg Joan Pellicer.

La Corporació municipal de Bellreguard ha aprovat per unanimitat en la seva última sessió plenària que el metge, etnòleg i botànic Joan Pellicer sigui nomenat Fill Predilecte de Bellreguard a títol pòstum. El procés comença amb l'inici de l'expedient perquè es produeixi aquest nomenament que constituirà el primer d'aquesta naturalesa en el municipi, després que fa uns mesos s'aprovés per ple el Reglament d'Honors i Distincions de Bellreguard. L'expedient serà resolt abans del proper mes de març, per celebrar llavors l'acte de nomenament. 

Joan Pellicer, va néixer a Bellreguard en 1947 i va morir en 2007. Està considerat com el naturalista més rellevant de la Comunitat des de Cavanilles.

www.radiogandia.net

En defensa dels estúpids.

Quan vaig llegir les “Lleis fonamentals sobre l’estupidesa humana” de Carlo Maria Cipolla em va semblar un assaig molt intel·ligent però, d’alguna manera, també em resultà una teoria inquietantment incompleta, ja que no revelava l’origen de tal qualitat humana. Aquest dubte m’ha preocupat durant molts anys, més que res per saber quina és la via de contagi i, per extensió, la dosi que jo mateixa havia pogut acumular en la meua pròpia persona.

Cipolla -recorde- es centrava en l’estúpid dret i fet, sense entrar en la seua gènesi. Teoritzava magistralment i lliure de qualsevol indici de malícia, per tal d’arribar a les següents conclusions (altere ordre i afegisc exemples):

1. Una persona estúpida és, per definició, aquella que causa dany a una altra o a un grup de persones, sense obtindre, al mateix temps, un benefici per a si mateixa, o inclús, tot obtenint un perjudici.

2. Sempre se subestima el nombre d’individus estúpids que circula pel món.

3. El fet que una persona siga estúpida és independent de qualsevol altra característica com ara la bellesa, la intel·ligència matemàtica o l’habilitat de pelar una taronja i aconseguir una pela llarga i ininterrompuda.

4. L’estúpid és més perillós que el malvat, és a dir, que aquella persona que actua sempre en benefici propi encara que això reporte un perjudici per a l’altre.

Entre línies, vaig arribar a sentir el riure irònic i acusador Carlo Maria tot fustigant les manades d’estúpids terrestres després d’haver revelat al món els seus més íntims secrets.

Però, què impulsa els estúpids a ser-ho? D’això l’assaig de l’italià no en treia res clar, i això em mantenia preocupat. A priori, hauríem d’entendre que per tal de produir un perjudici a un altre, havia d’haver-hi una voluntat expressa i malèvola de fotre, de fer infeliç a algú, i més, quan s’endevina aquesta voluntat en les mateixes paraules d’un l’estúpid. 

Per fortuna, i no amb poc esforç, he albirat la clau sobre l’origen de l’estupidesa. Quasi a cinquanta anys he tingut una revelació talment com si fos un d’aquells grecs que badaven abstrets i avorrits fa dos mil cinc-cents anys; i ha sigut un veritable alleujament: ningú no és estúpid perquè vol sinó perquè ho ignora, ja que tan sols obra malament l’ignorant. I amb això no hi ha diferències, tant ho pot ser un acomodador de cinema com un catedràtic de Física Aplicada. Si la virtut és el coneixement, l’estupidesa és la ignorància.

L’estúpid no és conscient de la seua pròpia estupidesa i això li suposarà un misteri inescrutable al llarg de la seua vida. I aquesta inútil descoberta m’ompli de felicitat, em descarrega de l’àrdua i sistemàtica tasca d’odiar a desconeguts, coneguts i saludats quan els trobe sospitosos.

Joan Ll. Mollà

S'obri la rotonda del Camí de Xeraco-La Pelleria.

Presentació de "El Baró de Foc" d'Isabel Canet.

Divendres 11 de desembre a Xeresa.

Solidaritat i pastissets de verdura.

Existeixen algunes teories científiques que intenten explicar allò que es coneix com a compatibilitat de caràcters, és a dir, l’afinitat que sorgeix entre les persones d’una forma tan misteriosa com real. Aquesta qualitat de sentir estimació o rebuix instantani cap a algú que acabes de conéixer jo l’he experimentada sovint, i amb el temps, he aprés a confiar en aquest pressentiment que, de fet, fa que m’aproxime o m’allunye de certes persones.

Això mateix és el que m’ha passat amb Casimir Romero, mestre acabat de jubilar, orïund de Terrateig, encara que em fa l’efecte que està repartit en cos i ànima per mitja Vall d’Albaida. Fins ara tan sols el coneixia de llegir els seus escrits gastronòmics quan he tingut la sort de què em caiguera algun a les mans. Ara, fa pocs dies, he tingut la possibilitat de conéixer-lo personalment en una xerrada que va impartir sobre “El menjar de la fam”, títol també d’un llibret que publicà l’any dos mil. 

Prompte salta a la vista que Casimir és un home singularment il·lustrat amb la qualitat afegida de ser planer; intenta mimetitzar-se amb el color dels bancals, dels marges i amb molts altres detalls del paisatge que a la majoria ens passen desapercebuts. Potser per això, el seu discurs és pròxim i intel·ligible, perquè conta les coses com les ha viscudes o com les ha sentides contar, amb un respecte quasi beatífic. 

En aquella xerrada explicà anècdotes tan potents com els remeis que utilitzaven els pobres de la postguerra per tal de combatre les malalties carencials dels infants. Remeis que, de bon tros, resultarien ser més un conjur contra la desesperació que una medicina efectiva contra la misèria. Tal era el cas de donar a beure aigua on s’havien deixat rovellar claus per a combatre l’anèmia, o corfa d’ou xacada i dissolta en l’aigua de la botija, per tal d’enfortir els ossos dels xiquets raquítics.

També va parlar llargament de les herbes mengívoles, de com s’havien de recol·lectar, netejar i preparar. I com a bon empirista aprofundí en el tast de cada planteta, en saber quines eren les seues parts més profitoses i quines eren les altres que calia desestimar. Teoritzà sobre l’amargor de la cama-roja i sobre la finor de l’herba dolça, de l’engany que resultava -per al profà- menjar “arròs amb conillets” que, dissortadament, mai no duia carn sinó una herba del mateix nom. Elogià els humills pastissets de verdura sempre adobats amb allets i algun peix salat com ara l’abadejo, les anxoves o el capellà; redescobrí les virtuts de l’ortiga i les seues millors combinacions, etcètera.

Mentre l’escoltava, jo endevinava la mateixa passió, el mateix seny que he albirat cada vegada que vaig sentir Joan Pellicer. I amb aquesta modèstia heretada del camp, Casimir parlà d’un món més just i solidari, de com hauriem d’agafar tot allò que de bo ens havien ensenyat els nostres predecessors perquè el seu patiment no hagués sigut debades. El d’ells, era un món on s’esperava el vital canvi de les estacions per a descobrir i re-col·lectar les herbes mengívoles, en les quals huríem de endevinar quelcom que transcendeix la mera i corpòria nutrició. 

Malauradament, l’escenari de la ruralia ara ha canviat i per això ha de parlar-se’n als lli-bres i les escoles perquè aquesta està en greu perill d’extinció. No debades, deia també Joan Pellicer que, quan moria un pastor, un llaurador o un artesà vell era com si es cre-mara despietadament i irremeiablement una valuosa biblioteca. 

Casimir, en definitiva, és una d’aquelles persones que quan tinc a prop fa que s’apaivague el meu escepticisme genètic i aquestes bones vibracions, aquesta bona ona, no sé si la pot explicar només una limitada teoria científica.

Joan Ll. Mollà

Xeraco no autoritzarà bous al carrer ni embolats.

L'Ajuntament de Xeraco no autoritzarà 'bous al carrer' ni 'embolats'. La corporació municipal ha aprovat en l'últim plenari, amb els vots a favor de les formacions del govern (PSOE-Compromís i Canviar Xeraco), i l'abstenció del PP, la moció proposada i presentada per Canviar Xeraco perquè el municipi es declare contrari al maltracte animal.

La moció, que ha estat consensuada entre els socis de govern, no permet l'autorització d'espectacles taurins en el municipi, com els 'bous al carrer' o el 'embolat'. Segons ha explicat el portaveu de Canviar Xeraco, Iván de los Angeles, amb la moció no solament pretenen prohibir aquests espectacles sinó "potenciar activitats que no contemplen sofriment animal". Al principi, aquesta moció va ser deixada sobre la taula, a proposta de l'alcalde, Francesc Serralta (Compromís), perquè fos redactada de nou amb un caràcter més concret i "menys ambigu en alguns punts". Després de l'aprovació per plenari, De los Angeles ha mostrat la seva satisfacció perquè és un "exemple de com es pot arribar a un consens en un govern plural amb plantejaments diferents".

www.levante-emv.com

Xeresa aprova una rebaixa de l'IBI del 3% que no entrarà en vigor fins a l'any 2017.

El plenari de Xeresa va aprovar en la sessió d'aquest dijous una rebaixa de l'Impost de Béns Immobles (IBI) d'un 3%. Aquesta bona notícia per als veïns de la localitat no es consumarà fins a l'exercici de 2017, ja que el consistori no ha pogut impulsar una rebaixa per al proper 2016. La mesura va anar endavant per unanimitat, amb els vots dels set edils de Compromís i els quatre dels regidors del Partit Popular. L'alcalde de Xeresa, Tomàs Ferrandis, va explicar que el seu desig hagués estat executar aquesta rebaixa per 2016, però que la situació financera del consistori l'hi ha impedit.

El primer edil va indicar que durant el proper exercici el govern ha de fer front a diverses obligacions econòmiques, per la qual cosa no era viable impulsar una reducció d'impostos per 2016. Entre elles va destacar el pagament de 85.000 euros del préstec del Fons de Proveïdors o l'abonament de l'extra del 2012 als funcionaris. A més, el municipi ha d'augmentar els seus ingressos en uns 58.000 euros per complir amb el pla d'ajust.

A tot això, Ferrandis va agregar que la població ha vist minvats els seus ingressos en els últims anys, a causa de les retallades dutes a terme per l'Estat. En aquest sentit, l'edil va apuntar que les partides que rep la localitat de la seva participació en els tributs han caigut un 25%.

«Des de l'any 2010 aquests ingressos han anat descendint, per la qual cosa la capacitat d'actuació econòmica s'ha vist també reduïda», va afegir. La rebaixa de l'impost aprovada pel plenari de Xeresa té com a fi evitar l'impacte de l'augment cadastral. Ferrandis va explicar que una ordre del Ministeri d'Hisenda, que conclou en 2016, va elevar el valor dels habitatges en aquells municipis en què la revisió s'havia fet abans de 2006, amb la finalitat de recaptar més. Això va generar que a Xeresa s'hagi augmentat el valor cadastral dels immobles, alguna cosa que es vol contrarestar baixant la part local de l'IBI. En aquests moments els veïns paguen els seus tributs a raó de un tipus impositiu del 0,74%, però el plenari va aprovar reduir-ho al 0,72%. Amb això, s'aconseguirà minimitzar l'augment previst per al proper exercici i que suposaria un 10%. Així, amb la rebaixa del tipus local, la taxa urbana es reduirà «un 3%» i els veïns no percebran aquest augment decretat per Hisenda i que pagaran per última vegada. Xeresa també ha de retornar 39.000 euros a l'Estat, ja que el ministeri es va equivocar en la previsió d'ingressos de quatre anys i va abonar a moltes poblacions més diners del que li corresponia.

www.lasprovincias.es

Programa Xarxa LLibres.

S’informa a les mares i pares de l'alumnat d’Educació Primària i Secundària que des del 26 de novembre està disponible el formulari electrònic de les famílies per a fer la sol·licitud de participació del programa XARXA LLIBRES.

La documentació que s’ha de dur a l’Ajuntament és :

- el formulari que apareix en la web www.ceice.gva.es/xarxallibres degudament emplenat

- justificant de pagament (factura o justificant de l’Ampa) per la compra dels llibres

Les persones que no puguen accedir al formulari poden passar per l’ajuntament arreplegar-lo
El termini per a entregar tota la documentació és de l’1 al 14 de desembre

Ajuntament de Xeresa.

Demà divendres a Potries: Presentació del llibre de Victor Labrado "No Mataràs".

Conocatoria de plenari ordinari a l'Ajuntament de Xeresa.

Alcoi i Gandia s'uneixen per recuperar la via verda del tren Xixarra.

Alcoi i Gandia s'uneixen per reactivar el consorci que recupere la via verda de l'antic tren Xixarra. El 16 de gener està prevista una reunió del consorci per engegar el projecte i buscar finançament en la Fundació Vies Verdes i el Ministeri de Foment. L'alcaldessa de Gandia, Diana Morant, subratlla que el projecte, a part de rehabilitar el traçat, implica dotar-ho de serveis per al seu ús turístic.

El projecte, segons el treball realitzat en 2005 per l'enginyer Alfonso Jordà, té un cost de 9,2 milions i preveia l'ampliació de l'itinerari a Alacant, a través de la Foia de Castalla, i a Villena, a través d'Agres i Alfafara. L'alcalde d'Alcoi, Antonio Francès, entén que són projectes concrets com aquest els que han de donar sentit a la unió de les Comarques Centrals. La via verda que transcorre entre Alcoi i Gandia té una longitud de 53 quilòmetres.

Audio
http://radioalcoy.com/Home/Player/11661
www.radioalcoy.com

Records.

A poqueta nit torne a peu a casa. Camine per la vorera remullada de la boira de novembre. Barrejada amb la humitat, retrobe un flaire de carabassa torrada que s’escapa d’una casa. Imagine la carabassa acabada de treure del forn, en la seua llanda, al damunt del banc de la cuina, amb la dolçor caramel·litzada tot daurant les dues mitges planes.

Aquest encontre sensorial em fa pensar en flaires adormits, desapareguts. El fum de la llenya de pi que calfava el forn de la ti Amparo, al carrer Pocotrigo, que s’enlairava també entre la rosada emblanquinada amb la llum dels fanal arcaics; la tirera de cassoletes amb els fesols bullits per a sopar o les torrades amb oli, sucre i canyella dels esmorzars.

Em ve també al cap l’olor anisada dels migdies als Quatre Cantons, quan encara hi era el bar de Llorca; davant del qual les mobilettes dels jornalers s’arrengleraven immòbils com els pacients cavalls mecànics enfront d’un saló del far-west rural.

El que més m’agradava quan tornava els caps de setmana a casa dels avis era sentir l’olor del fum hivernal, de la llenya de taronger que cremava a la llar, l’aroma de la sutja dipositada a la xemeneia en un procés quasi tan lent com el que forma les estalactites. El fum de la casa impregnava suaument el matalaf de borra en el qual m’enfonsava tots els caps de setmana en el meu minúscul paradís… el perfum que feia la cambreta amb les creïlles i les cebes escampades perquè no es podriren.

També recorde l’olor de treball del iaio Lluís que sempre m’alçava a l’aire quan tornava a casa i em deia: “xe!, el meu Pernales”.  L’efluvi del putxero dels diumenges, de la tasseta de caldo que treia l’àvia a mitjan matí perquè desdejunara sucant-hi pa.

Recorde l’olor de casa vella i tan humil de l’àvia Maria, la sentor forta del Zotal amb què desinfectava el corral sempre amb algun gos d’hoste. D’ella vaig heretar la convicció de creure que “qui no s’estima els animals, tampoc no s’estima les persones”.

Recorde l’olor de café acabat de fer que totes les vesprades, cap a les cinc, omplia la casa del meu amic Josep, una olor que de vegades crec descobrir encara hui a l’escala de la meua pròpia casa.

Tan sols per tot això, em paga la pena encendre la meua llar i deixar que s’escampe el fum dolç dels arbres fruitals pel cel obscur de novembre. Qui sap si demà, el que hui és només fum, siga per algú un record.

Joan Ll. Mollà

Gabriel Garcia Frasquet, premi GRG en la categoria de Cultura i Investigació.

En la vespra de la celebració de la 6ª gala de premis Grup Radio Gandia, hui volem apropar-los una mica més a la figura de Gabriel García Frasquet, que ha estat reconegut pel jurat en la categoria de Cultura i Investigació. El currículum del professor García Frasquet és inabastable. Té diverses titulacions acadèmiques i ha anat ascendint en la seva carrera professional, malgrat que ell, que sempre s'ha caracteritzat per la seva humilitat i la seva senzillesa, assegura que, abans de res, se sent mestre. A més, Garcia Frasquet ha exercit com a director del CEIC Alfons El Vell durant 17 anys, des de 1995 fins a 2012. La seva brillant carrera comença ja de petit, quan era un àvid lector, alguna cosa que, segons assegura, ha estat fonamental i ha marcat en la seva trajectòria.

Audio
http://www.radiogandia.net/images/stories/audio/alacarta/Cortes/1547-gabriel.mp3

Diversos recol·lectors de cítrics denuncien la situació d'explotació a la qual els sotmeten algunes empreses.

L'inici de la campanya citrícola a la comarca de la Safor ja s'ha saldat amb diverses denúncies de treballadors que han acudit als principals sindicats de la comarca per explicar la seva situació laboral, que tant CCOO com UGT qualifiquen de “autèntica explotació”. El secretari d'Organització d'UGT, Pepe Esteve, ha relatat a Radio Gandia SER que alguns treballadors contractats a través d'empreses de Treball Temporal per recol·lectar cítrics reben per cada hora de treball al voltant de 2 o 3 euros, malgrat que els sindicats i la patronal ja van estipular el sou a percebre per aquests empleats a través d'un conveni. D'altra banda, malgrat que el seu contracte estipula un determinat nombre d'hores de treball, acaben realitzant més hores de les conveniades.

Segons Esteve, aquesta contractació fraudulenta afecta a una empresa important de la zona, al mateix temps que denunciava que aquesta i altres mercantils s'escuden en les ETT’s, que són les que realitzen les contractacions dels recol·lectors, per evitar qualsevol responsabilitat. Pepe Esteve ha reconegut que la Direcció general de Treball està implicant-se en aquest assumpte i de fet, la directora general de Treball i Benestar Social, Cristina Moreno, ha assegurat que van a proposar sancions més altes per a aquelles empreses que facen il·legalitats, atès que, no només estan realitzant un frau als treballadors i a la Seguretat Social sinó també una competència deslleial a aquelles empreses que sí compleixen amb les condicions salarials i laborals de les persones contractades. Pepe Esteve reclama a més que hi haja una responsabilitat penal per als empresaris que infringeixen la llei.

www.radiogandia.net

El proper dijous dia 19 a la Biblioteca Central de Gandia.

Sanció exemplar d'Inspecció de Treball a “Vicente Giner, SA”, magatzem de cítrics per cisar als seus operaris en el salari i obstruir a aquest organisme.

Segons ha pogut saber aquest diari en fonts del sindicat Comissionis Obreres de la Safor, la Inspecció de Treball de València ha proposat una sanció econòmica exemplar, que podria arribar als 30.000 euros, a l'empresa de Beniflà “Vicente Giner, SA”, magatzem de cítrics, després de les denúncies d'alguns treballadors que acusaven a la mateixa de cisar en el pagament dels seus sous, en ocultar i manipular les dades dels quilos de taronja recol·lectats pels denunciants; es tracta d'una pràctica prou estesa en el sector, segons afirma el responsable sindical Josep Antoni Carrascosa. Després de la visita d'un inspector de Treball a la seu de l'empresa, se li va intentar enganyar per part del cap de Recursos Humans i després, després de ser requerida la documentació en la Delegació Provincial de València, l'empresa va al·legar que l'havia perdut. Per la qual cosa, segons l'expedient administratiu al que ha tingut accés aquest diari, es procedeix a la referida sanció.

www.saforinformatiu.es

Enric Lluch i Gemma Lienas guanyen el premi Ciutat d'Alzira de narrativa infantil i juvenil.

Ja s’han conegut el nom dels guanyadors dels guardons juvenil i infantil dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira 2015. El jurat ha decidit premiar Gemma Lienas amb el XX Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil, per l’obra La venjança dels panteres negres, i Enric Lluch amb el XX Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, per Mònica, Tonet i l’home que sabia fabricar flautes de canya. Així mateix, el jurat d’ambdues modalitats ha decidit declarar finalistes les obres El tresor de Karim, de Jesús Mollà, pel que fa a narrativa juvenil, i El bolígraf de Higgs, de Rubèn Montañá, en narrativa infantil. El jurat del XX Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil –dotat per la Fundació Bancaixa amb 16.000 €­–, format per Ramón Ferrer, Gonçal López-Pampló, Isabel-Clara Simó, Bernat Santabasilisa i Aida Ginestar, ha destacat  de l’obra de Liena el “seu sentit del ritme, l’empatia que generen els personatges i el desafiament moral que planteja la història”. La venjança dels panteres negres presenta el relat de quatre personatges ben diversos que, a poc a poc, van enllaçant les seues històries. Òscar és un adolescent sense perspectiva de futur ni il·lusió si no fóra per la seua germana, Mabel, i pels col·legues de la banda, que el fan sentir part d’alguna cosa. En canvi, Baldo, el líder dels Black Panthers, és violent i seductor, i té un objectiu clar: carregar-se Daniel, el traïdor que fa un any el va denunciar i va fer que l’inspector López l’humiliara davant dels seus. Després d’haver fugit de la ciutat quan van passar els fets, Daniel es veu obligat a tornar. Qui el trobarà primer, l’inspector López o «els panteres»?

Gemma Lienas (Barcelona, 1951) és autora de més de noranta títols per a tots els públics, com ara Vol nocturn o El final del joc, per a adults; El diari lila de la Carlota, Així és la vida, Carlota, Bitllet d’anada i de tornada o El rastre brillant del cargol, pel que fa als joves, o les sèries Emi i Max, La Tribu de Camelot o La fada Menta, per als més menuts. La seua obra, traduïda a deu llengües, ha sigut distingida amb els premis Andròmina de Narrativa, el de les Lletres Catalanes Ramon Llull, el de la Unesco per a la tolerància, la Menció d’honor del IBBY, The International Board on Books for Young People, l’Odissea, així com amb la medalla Francesc Macià al Treball de la Generalitat de Catalunya. Per la seua banda, l’obra El tresor de Karim, de Jesús Mollà, ha sigut finalista de la modalitat juvenil. L’obra ens transporta al Mediterrani a les acaballes del segle xvi, quan els pirates nord-africans atacaven les costes valencianes, els moriscos començaven a ser repudiats i la ciutat d’Alger s’enriquia amb el comerç de captius i esclaus. Jesús Mollà Castells (Tavernes Blanques, 1961) compagina la tasca docent amb la literatura. Ha guanyat el Premi de Narrativa Infantil Vicenta Ferrer i el Premi de Teatre Germà Montaner.

Mònica, Tonet i l’home que sabia fabricar flautes de canya, d’Enric Lluch, ha sigut l’obra escollida pel jurat del XX Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre ‒format per Bernat Bataller, Josep Lluís Doménech, Francesc Puigpelat, Josep Millo i Aida Ginestar‒, guardó dotat amb 2.500 € per Edicions Bromera, pel “seu plantejament, realista i molt lligat a l’actualitat, així com per la seua capacitat de reflectir l’univers infantil”. Mònica i Tonet coneixen casualment Modu, un senegalès que viu en un molí abandonat. Ben prompte s’adonen que la manera de sobreviure del jove guarda poca relació amb les opinions i les reaccions d’alguns adults que coneixen, i decideixen ajudar-lo, encara que no sempre de la manera més encertada. Els dos xiquets viuran la realitat més crua a la qual s’enfronta Modu i altres immigrants quan la policia els obliga a anar-se’n per no tenir la documentació. Abans, però, Modu els regalarà a cadascú una flauta de canya, capaç de destil·lar una música extraordinària, i una pedra preciosa amb grans poders.

Enric Lluch (Algemesí, 1949) és autor d’un centenar de llibres, la major part dedicats als infants i joves. La seua obra ha estat reconeguda amb premis com el Barcanova, el Joan Amades, el Far de Cullera, el Samaruc, el de la Crítica de l’IIFV, el Ciutat de Sagunt o el Ciutat de Torrent. Pertany a l’AELC, al PEN Club, és membre de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura i, des de 2014, també del Consell Valencià de Cultura. Va rebre el I Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre el 1996 amb L’àngel Propulsat i el dimoni Emplomat, guardó que torna a rebre ara per Mònica, Tonet i l’home que sabia fabricar flautes de canya.  El jurat del Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre també ha volgut destacar com a finalista el relat El bolígraf de Higgs, de Rubèn Montañá, una novel·la que barreja humor, aventures, ciència-ficció i, fins i tot, algun plantejament filosòfic. Rubèn Montañá (Badalona,1983) ha estudiat Arts Gràfiques i Disseny, i és llicenciat en Art Dramàtic. És membre fundador de la companyia EGOS teatre i, com a escriptor, ha guanyat el Premi Josep Maria Folch i Torres i el Barcanova, entre altres.

Els guanyadors de totes les modalitats rebran el trofeu dissenyat per Manuel Boix el proper 13 de novembre, durant el transcurs de la tradicional gala de lliurament dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira.

www.laveupv.om

Independència.

Depenc del cotxe per anar a treballar, d’un motor ben enllestit i del ben dipòsit alimentat. Depenc de què ara fa, exactament, cent cinquanta milions d’anys hi hagué un mar que, en desaparéixer, deixà soterrades tones i tones de plàncton i algues. Depenc del temps que començà a obrir els ulls a la llum quan encara no existien els rellotges.

Depenc de la suor de miners que escorcollen la pell de la Terra tot buscant minerals i de l’intel·lecte d’altres que converteixen les roques en canonades gegantines d’acer que s’encreuen rectes i tortes en un laberint indesxifrable de trajectòries pel món.

Diuen també que depen dels eixams d’abelles, del vent invisible que engronsa les flors i les fulles i dels impactes de meteorits pretèrits i futurs; de les marees que mai no he vist en la petita platja que conec.

Depenc de la sal de l’aigua i d’altres elements invisibles i vitals. Depenc de l’ànim del Sol, del creixement de vegetals que viuen en paratges ignots. Depenc de mecanismes i engranatges, del negre de fum que fou la tinta primigènia i de pensaments dibuixats amb lletres sobre papers; de l’aigua convertida en saliva i de la saliva convertida en verb i aquest en moviment.

Depenc del rastre deixat a l’éter per desconeguts i per l’empremta que deixaran aquells que encara no són nats. Depenc del món material i de les raons que vull entendre de l’immateral. Depenc tan sols d’una part que batega regular sota l’influx de la sort.

Joan Ll. Mollà

Waldo i Moltó disputen la gran final del Individual de Raspall a la Llosa de Ranes.

L’edició número vint-i-nou del Campionat Individual de Raspall Professional – Trofeu President de la Generalitat Valenciana finalitzarà demà dissabte a partir de les 18:00 hores al trinquet de la Llosa de Ranes amb la gran final que enfrontarà al deu vegades campió de la competició, Waldo d’Oliva contra el futur de la modalitat i un dels jugadors més en forma del món professional, Moltó de Barxeta. El trinquet de la Llosa de Ranes serà l’escenari on es decidirà el torneig manomanista més important del Raspall, amb el duel esperat per tots els aficionats a l’inici del campionat, ja que s’enfrontaran els dos gran favorits de la competició i dos dels jugadors amb més rellevància en el món professional del Raspall, que representen el passat, present i futur de la modalitat.

Waldo Vila Gilabert (27/12/1978), disputarà demà al trinquet de la Llosa de Ranes la seva dotzena final del Individual Professional, de les quals ha guanyat un total de onze, perdent únicament la primera que va disputar l’any 1999 amb vint anys. Aquesta final es una gran oportunitat per a Waldo per igualar els 11 títols que va aconseguir Álvaro en l’Individual d’Escala i Corda, i d’aquesta forma igualar un registre històric com a jugador amb més títols dels Individuals Professionals de Pilota Valenciana, inclús aquesta xifra podria superar-la si aconseguirà guanyar aquesta i una altra edició del torneig.

Respecte al trinquet de la Llosa de Ranes, aquest ha albergat en la seua historia tres finals del Individual de les quals Waldo ha disputat i guanyat dos, per lo tant es un recinte molt conegut i propici per al rest d’Oliva. El seu rival en la final Moltó, tindrà de sobreposar-se a la seua inexperiència en aquest tipus de partides amb tanta rellevància i fer front al millor jugador de l’historia de la modalitat. A pesar de tots aquests factors, els entesos de la modalitat pensen que el rest de Barxeta és un dels pocs jugadors que poden fer front a Waldo i superar-lo a una única partida. Per lo tant, es preveu una vibrant i emocionant partida que serà retransmesa en diferit per Levante Tv el diumenge dia 8 a partir de les 16:00 hores.

www.fedpival.es

Ferran Garcia Oliver guanya el premi Joan Fuster d'Assaig.

Ferran Garcia-Oliver (Beniopa, 1957), catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València i membre de Saforíssims, ha estat guardonat amb el Premi Joan Fuster d’Assaig per l’obra Nació, ancestres i ADN en la 44a edició dels Octubre. L’assaig de Garcia Oliver repassa els relats que els erudits i pensadors han fet sobre els orígens dels valencians. Segons el jurat, és un tema «de rabiosa actualitat» perquè posa el dit a la nafra sobre aquest assumpte tan complex, i desmunta els tòpics i les barbaritats que s’han difós sobre la identitat del poble valencià. Garcia-Oliver va explicar a VilaWeb que no es tracta d’un assaig sobre la identitat, sinó que és un assaig nascut amb la intenció de «recollir i analitzar les narracions que s’han fet sobre el que som els valencians, perquè d’uns anys cap ací s’han dit moltes bestieses, sobretot en un moment de crispació, una mica abans i durant la Transició, arran dels assajos de Joan Fuster, Nosaltres, els valencians i tota l’altra obra seua de caràcter civil. El que faig és desmuntar alguns tòpics que no tenen cap fonament de caràcter científic, però que per raons ideològiques s’han anat difonent i defensant en l’àmbit universitari i polític i això ha creat molta confusió. Per exemple, sobre si els valencians mantenim el mateix ADN des del Neolític. Quina aberració. Però això crea confusió i exacerbació i el que volen aquests que han anat amb aquests arguments és fer marrada amb el vincle que els valencians tenim amb el Principat.»

Es tracta, per tant, d’un assaig del tot contemporani en un moment de canvi polític al País Valencià. Ell ho diu així: «La voluntat és contribuir a donar llum a un tema que ha dividit i causat molt de dany i que són idees que encara corren impunement sobretot per les xarxes socials.» I assegura: «És un assaig molt fusterià, on utilitze molt la ironia que ens va ensenyar Fuster». El premi Andròmina de narrativa ha recaigut en el polític i jurista Miquel Àngel Estradé (Garrigues,1957) per l’obra L’assassí que llegia Vidal Vidal. Mentre que el poeta i dramaturg Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) ha estat el guanyador del premi Vicent Andrés Estellés de poesia per Secreta dàlia.

www.saforissims.org

El comitè d'empresa de Faus Group emprendrà accions legals contra la mercantil per l'acomiadament de 17 treballadors.

El comitè d'empresa de Faus Group emprendrà accions legals contra la mercantil per l'acomiadament de 17 persones en considerar que és improcedent després d'una reunió el passat dijous de vesprada amb els serveis jurídics de Comissions Obreres. Com recordaran, aquesta setmana els explicàvem que Faus Group ha acomiadat a 17 persones que se sumen a altres 13 en el que va d'any el que fa pensar al comitè d'empresa que la nova adreça del Grup Guardiola vol desmantellar l'empresa. Josep Albors ha anunciat entenen que els acomiadaments són improcedents i van a instar a la direcció a que readmetin als 17 treballadors acomiadats fa una setmana. Josep Albors també ha avançat que el dilluns està previst que els reba l'alcaldessa de Gandia, Diana Morant, a qui ha agraït la deferència. Apunta Albors que en la reunió insistiran a la primera edil sobre el fet que els terrenys han de ser industrials perquè la bona connexió viària fa que la ubicació de Faus Group sigua molt atractiva comercialment.

Audio

http://www.radiogandia.net/images/stories/audio/alacarta/Cortes/1544-alborsdespidos.mp3

www.radiogandia.net