Teatre a Xeresa.

El pròxim diumenge 24 de gener a les 18:00 h, a la Casa de la Cultura es farà la representació de teatre "Trastornats" de la companyia Ambiteatre. 

Salvatges.

Afortunadament, nosaltres no som així; vivim en una societat civilitzada. Ara he sabut que encara existeix una primitiva tribu en Papua Nova Guinea, els Maring, que a més de bàrbars, són uns desbalafiadors a mà foradada, malgrat viure en allò que se’n diu l’edat de pedra. Els Marins Tsembaga són una minúscula societat que es distribueix en unes poques aldees veïnes, i que, en total, no comptaran amb més de dues-centes ànimes. Doncs bé, per a aquest primigeni poble melanèsic la cria de porcs suposa una qüestió de prestigi social. 

Els nadius basen quasi exclusivament la seua alimentació en la rudimentària agricultura que practiquen: mengen moniatos i quatre fruites que pillen dels arbres selvàtics. Però, per altra banda, crien amb cura marrans per a fer-se rics. Així, un “gran home maring” és aquell que pot reunir un centenar de porcs als quals criarà amorosament llevant-se, si cal, el mos de la boca per tal de satisfer l’apetència del ramat. Els porcs són tan valuosos que un maring mai consentiria de vendre’n cap, ni per tot l’or del món! Tampoc els intercanvien, ni els regalen, ni els empren com a dot per tal d’aconseguir les belles aborígens. Simplement, els poseeix.

Però quan veritablement demostren la seua incultura i el seu primitiu salvatgisme és quan el Maring tiren el burro per la finestra. Vull dir: cada dotze anys, amb un delirant festival de sang i colesterol sacrifiquen tots els porcs en pocs dies. De fet, cada família pot arribar a matar una seixantena de caps, la qual cosa es tradueix -sense la comoditat d’una nevera- en un tràfec de xulles de porc que prompte arriba a empestar l’atmosfera de les aldees. Per a justificar tal malbaratament de recursos, el Marings expliquen que els sacrificis honren i pacifiquen els esperits dels avantpassats; però això no s’ho creu ningú. Més aviat, tenen el lleig i incontinent pecat de tafanejar davant dels veïns per a demostrant-los que van de sobrats per la vida. I amb l’excés de carn feta malbé per la calor d’aquelles terres no és d’estranyar que obsequien amb magre les animetes santes.

Què persones més primitives! Per sort, nosaltres som més civilitzats. Sabem fer millor les coses i distingim perfectament la veritable riquesa. Els cultes i cívics homes occidentals tenim els nostres tresors als bancs o en inversions segures, no al bell mig d’un tancat de bacons. Tampoc no creguem en la fantasmagòrica omnipresència dels avantpassats, ni ens agrada la carn pudenta. Tenim insignificants pecats però aquests són molt mesurats i meditats, a més de poder-se confesar. I sobretot, hi ha una altra cosa definitiva que ens diferencia dels ancestrals Marings i és que, nosaltres tenim nevera.

Joan Ll. Mollà

El proper divendres a Simat presentació del nou treball de Sico Fons.

L'Ajuntament de Xeraco habilita un espai d'estudi.

A partir de hui 7 de gener a la Casa de la Cultura de Xeresa: Exposició de fotografia de Raúl Cardona.

"La Cisterna".

Per les vespres de Reis, ara fa setze anys, ens reunirem per primera vegada els cinc que editàvem la revista la Cisterna. Ho férem una poqueta nit al bar de Brahim. Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, aquella revista podia interpretar-se com l’hereva de la inquietud literària que a Xeresa havia estat plasmada en les distintes èpoques de la publicació el Racó de la Ferradura.

Una diferència bàsica era que la Cisterna tenia un caràcter més documentalista ja que, cada número es dedicava a un tema monogràfic com ara les festes de carrer, els oficis d’abans, els emboscats, l’estraperlo, els Successos, etcètera, etcètera. A més, s’afegien altres diversos articles i algunes seccions fixes de gastronomia, paisatgisme o un inventari espeleològic del terme.

Sempre tinguérem clar que la revista havia de ser independent i, per tant, autofinançada. Així, enteníem la independència com la llibertat d’escriure i d’opinar tenint com a límit el que ens marcava la nostra pròpia moral i el consens del consell de redacció. I per altra banda, editar una publicació sense inserir publicitat, sense cap ajut públic ens donava també la suficient distància per no haver d’acontentar ningú que no foren els nostres propis lectors. Per això, la primera edició que aparegué a l’abril de dos mil la pagarem de la nostra pròpia butxaca i els successius números s’autogestionaven amb la venda dels exemplars, que arribaren a ser més de tres-cents.

El col·lectiu “la Cisterna” va ser el que alertà sobre la imminent desaparició de la Servana en obrir el polígon del mateix nom i per això, encarregàrem el primer estudi arqueològic de la zona. Això permeté preservar l’edicifici quan ningú no en parlava, tot canviant la distribució dotacional de les zones verdes del polígon industrial per tal d’incloure el vell edifici, sen

se que això li suposara cap despesa al municipi. També denunciàrem reiteradament la sagnant explotació de la pedrera clausurada del Carritx i com afectava això al règim hídric del barranc durant les pluges torrencials; parlàrem de la mala gestió de l’incendi de l’any dos mil sis i d’altres situacions d’abandonament dels interessos del poble.

I així passaren vora sis anys, publicant ininterrompudament primer cada tres mesos i després cada quatre. Però aquest projecte que molts forasters seguien i consideraven una comesa lloable, ací, al polble, no va ser més que un altre plat amb què alimentar el menfotisme. És clar que aquella era una època on estava de moda caçar mosques a canonades o, dit d’una altra manera: acollonir el personal; i així, proliferaven les denúncices en el jutjat, els requeriments notarials, el mateix municipal enquestant els comerços que distribuien la revista i tot un arsenal d’armanent dictat amb molta pela i poc trellat amb la qual els ofesos defenien l’honor talment com hauria fet un samurai tot seguint el seu codi bushido. Per a riure!

Però, malgrat les enginyoses estratègies dissuassives, aquestes no van ser les que acabaren amb la Cisterna; va ser la indiferència del poble, dels lectors, aquella que ens dugué a la dilució periodística. Mai ningú de nosaltres no va rebre cap paraula d’encoratjament per tal de continuar el projecte. Més aviat, el veïnat corregué cap a casa i tancà la porta amb pany i clau només sentir un eco de la traca, tàctica, per altra banda, codificada a l’ADN del poble a base de bastonades. 

En última instància, em fa l’efecte que per a molts no pagava la pena de seguir una colla de saberuts ociosos amb la vida resolta que es torbava escrivint collonades. Després de setze anys, el temps ens dóna suficient marge per apreciar que no ens van véncer aquells que colpejaven sinó la resta que callà mentre ho mirava.

Joan Ll. Mollà

Presentació del llibre "No mataràs" de Víctor Labrado.

L'Ajuntament de Bellreguard aprova per unanimitat nomenar Fill Predilecte al etnòleg Joan Pellicer.

La Corporació municipal de Bellreguard ha aprovat per unanimitat en la seva última sessió plenària que el metge, etnòleg i botànic Joan Pellicer sigui nomenat Fill Predilecte de Bellreguard a títol pòstum. El procés comença amb l'inici de l'expedient perquè es produeixi aquest nomenament que constituirà el primer d'aquesta naturalesa en el municipi, després que fa uns mesos s'aprovés per ple el Reglament d'Honors i Distincions de Bellreguard. L'expedient serà resolt abans del proper mes de març, per celebrar llavors l'acte de nomenament. 

Joan Pellicer, va néixer a Bellreguard en 1947 i va morir en 2007. Està considerat com el naturalista més rellevant de la Comunitat des de Cavanilles.

www.radiogandia.net

En defensa dels estúpids.

Quan vaig llegir les “Lleis fonamentals sobre l’estupidesa humana” de Carlo Maria Cipolla em va semblar un assaig molt intel·ligent però, d’alguna manera, també em resultà una teoria inquietantment incompleta, ja que no revelava l’origen de tal qualitat humana. Aquest dubte m’ha preocupat durant molts anys, més que res per saber quina és la via de contagi i, per extensió, la dosi que jo mateixa havia pogut acumular en la meua pròpia persona.

Cipolla -recorde- es centrava en l’estúpid dret i fet, sense entrar en la seua gènesi. Teoritzava magistralment i lliure de qualsevol indici de malícia, per tal d’arribar a les següents conclusions (altere ordre i afegisc exemples):

1. Una persona estúpida és, per definició, aquella que causa dany a una altra o a un grup de persones, sense obtindre, al mateix temps, un benefici per a si mateixa, o inclús, tot obtenint un perjudici.

2. Sempre se subestima el nombre d’individus estúpids que circula pel món.

3. El fet que una persona siga estúpida és independent de qualsevol altra característica com ara la bellesa, la intel·ligència matemàtica o l’habilitat de pelar una taronja i aconseguir una pela llarga i ininterrompuda.

4. L’estúpid és més perillós que el malvat, és a dir, que aquella persona que actua sempre en benefici propi encara que això reporte un perjudici per a l’altre.

Entre línies, vaig arribar a sentir el riure irònic i acusador Carlo Maria tot fustigant les manades d’estúpids terrestres després d’haver revelat al món els seus més íntims secrets.

Però, què impulsa els estúpids a ser-ho? D’això l’assaig de l’italià no en treia res clar, i això em mantenia preocupat. A priori, hauríem d’entendre que per tal de produir un perjudici a un altre, havia d’haver-hi una voluntat expressa i malèvola de fotre, de fer infeliç a algú, i més, quan s’endevina aquesta voluntat en les mateixes paraules d’un l’estúpid. 

Per fortuna, i no amb poc esforç, he albirat la clau sobre l’origen de l’estupidesa. Quasi a cinquanta anys he tingut una revelació talment com si fos un d’aquells grecs que badaven abstrets i avorrits fa dos mil cinc-cents anys; i ha sigut un veritable alleujament: ningú no és estúpid perquè vol sinó perquè ho ignora, ja que tan sols obra malament l’ignorant. I amb això no hi ha diferències, tant ho pot ser un acomodador de cinema com un catedràtic de Física Aplicada. Si la virtut és el coneixement, l’estupidesa és la ignorància.

L’estúpid no és conscient de la seua pròpia estupidesa i això li suposarà un misteri inescrutable al llarg de la seua vida. I aquesta inútil descoberta m’ompli de felicitat, em descarrega de l’àrdua i sistemàtica tasca d’odiar a desconeguts, coneguts i saludats quan els trobe sospitosos.

Joan Ll. Mollà

S'obri la rotonda del Camí de Xeraco-La Pelleria.

Presentació de "El Baró de Foc" d'Isabel Canet.

Divendres 11 de desembre a Xeresa.

Solidaritat i pastissets de verdura.

Existeixen algunes teories científiques que intenten explicar allò que es coneix com a compatibilitat de caràcters, és a dir, l’afinitat que sorgeix entre les persones d’una forma tan misteriosa com real. Aquesta qualitat de sentir estimació o rebuix instantani cap a algú que acabes de conéixer jo l’he experimentada sovint, i amb el temps, he aprés a confiar en aquest pressentiment que, de fet, fa que m’aproxime o m’allunye de certes persones.

Això mateix és el que m’ha passat amb Casimir Romero, mestre acabat de jubilar, orïund de Terrateig, encara que em fa l’efecte que està repartit en cos i ànima per mitja Vall d’Albaida. Fins ara tan sols el coneixia de llegir els seus escrits gastronòmics quan he tingut la sort de què em caiguera algun a les mans. Ara, fa pocs dies, he tingut la possibilitat de conéixer-lo personalment en una xerrada que va impartir sobre “El menjar de la fam”, títol també d’un llibret que publicà l’any dos mil. 

Prompte salta a la vista que Casimir és un home singularment il·lustrat amb la qualitat afegida de ser planer; intenta mimetitzar-se amb el color dels bancals, dels marges i amb molts altres detalls del paisatge que a la majoria ens passen desapercebuts. Potser per això, el seu discurs és pròxim i intel·ligible, perquè conta les coses com les ha viscudes o com les ha sentides contar, amb un respecte quasi beatífic. 

En aquella xerrada explicà anècdotes tan potents com els remeis que utilitzaven els pobres de la postguerra per tal de combatre les malalties carencials dels infants. Remeis que, de bon tros, resultarien ser més un conjur contra la desesperació que una medicina efectiva contra la misèria. Tal era el cas de donar a beure aigua on s’havien deixat rovellar claus per a combatre l’anèmia, o corfa d’ou xacada i dissolta en l’aigua de la botija, per tal d’enfortir els ossos dels xiquets raquítics.

També va parlar llargament de les herbes mengívoles, de com s’havien de recol·lectar, netejar i preparar. I com a bon empirista aprofundí en el tast de cada planteta, en saber quines eren les seues parts més profitoses i quines eren les altres que calia desestimar. Teoritzà sobre l’amargor de la cama-roja i sobre la finor de l’herba dolça, de l’engany que resultava -per al profà- menjar “arròs amb conillets” que, dissortadament, mai no duia carn sinó una herba del mateix nom. Elogià els humills pastissets de verdura sempre adobats amb allets i algun peix salat com ara l’abadejo, les anxoves o el capellà; redescobrí les virtuts de l’ortiga i les seues millors combinacions, etcètera.

Mentre l’escoltava, jo endevinava la mateixa passió, el mateix seny que he albirat cada vegada que vaig sentir Joan Pellicer. I amb aquesta modèstia heretada del camp, Casimir parlà d’un món més just i solidari, de com hauriem d’agafar tot allò que de bo ens havien ensenyat els nostres predecessors perquè el seu patiment no hagués sigut debades. El d’ells, era un món on s’esperava el vital canvi de les estacions per a descobrir i re-col·lectar les herbes mengívoles, en les quals huríem de endevinar quelcom que transcendeix la mera i corpòria nutrició. 

Malauradament, l’escenari de la ruralia ara ha canviat i per això ha de parlar-se’n als lli-bres i les escoles perquè aquesta està en greu perill d’extinció. No debades, deia també Joan Pellicer que, quan moria un pastor, un llaurador o un artesà vell era com si es cre-mara despietadament i irremeiablement una valuosa biblioteca. 

Casimir, en definitiva, és una d’aquelles persones que quan tinc a prop fa que s’apaivague el meu escepticisme genètic i aquestes bones vibracions, aquesta bona ona, no sé si la pot explicar només una limitada teoria científica.

Joan Ll. Mollà

Xeraco no autoritzarà bous al carrer ni embolats.

L'Ajuntament de Xeraco no autoritzarà 'bous al carrer' ni 'embolats'. La corporació municipal ha aprovat en l'últim plenari, amb els vots a favor de les formacions del govern (PSOE-Compromís i Canviar Xeraco), i l'abstenció del PP, la moció proposada i presentada per Canviar Xeraco perquè el municipi es declare contrari al maltracte animal.

La moció, que ha estat consensuada entre els socis de govern, no permet l'autorització d'espectacles taurins en el municipi, com els 'bous al carrer' o el 'embolat'. Segons ha explicat el portaveu de Canviar Xeraco, Iván de los Angeles, amb la moció no solament pretenen prohibir aquests espectacles sinó "potenciar activitats que no contemplen sofriment animal". Al principi, aquesta moció va ser deixada sobre la taula, a proposta de l'alcalde, Francesc Serralta (Compromís), perquè fos redactada de nou amb un caràcter més concret i "menys ambigu en alguns punts". Després de l'aprovació per plenari, De los Angeles ha mostrat la seva satisfacció perquè és un "exemple de com es pot arribar a un consens en un govern plural amb plantejaments diferents".

www.levante-emv.com

Xeresa aprova una rebaixa de l'IBI del 3% que no entrarà en vigor fins a l'any 2017.

El plenari de Xeresa va aprovar en la sessió d'aquest dijous una rebaixa de l'Impost de Béns Immobles (IBI) d'un 3%. Aquesta bona notícia per als veïns de la localitat no es consumarà fins a l'exercici de 2017, ja que el consistori no ha pogut impulsar una rebaixa per al proper 2016. La mesura va anar endavant per unanimitat, amb els vots dels set edils de Compromís i els quatre dels regidors del Partit Popular. L'alcalde de Xeresa, Tomàs Ferrandis, va explicar que el seu desig hagués estat executar aquesta rebaixa per 2016, però que la situació financera del consistori l'hi ha impedit.

El primer edil va indicar que durant el proper exercici el govern ha de fer front a diverses obligacions econòmiques, per la qual cosa no era viable impulsar una reducció d'impostos per 2016. Entre elles va destacar el pagament de 85.000 euros del préstec del Fons de Proveïdors o l'abonament de l'extra del 2012 als funcionaris. A més, el municipi ha d'augmentar els seus ingressos en uns 58.000 euros per complir amb el pla d'ajust.

A tot això, Ferrandis va agregar que la població ha vist minvats els seus ingressos en els últims anys, a causa de les retallades dutes a terme per l'Estat. En aquest sentit, l'edil va apuntar que les partides que rep la localitat de la seva participació en els tributs han caigut un 25%.

«Des de l'any 2010 aquests ingressos han anat descendint, per la qual cosa la capacitat d'actuació econòmica s'ha vist també reduïda», va afegir. La rebaixa de l'impost aprovada pel plenari de Xeresa té com a fi evitar l'impacte de l'augment cadastral. Ferrandis va explicar que una ordre del Ministeri d'Hisenda, que conclou en 2016, va elevar el valor dels habitatges en aquells municipis en què la revisió s'havia fet abans de 2006, amb la finalitat de recaptar més. Això va generar que a Xeresa s'hagi augmentat el valor cadastral dels immobles, alguna cosa que es vol contrarestar baixant la part local de l'IBI. En aquests moments els veïns paguen els seus tributs a raó de un tipus impositiu del 0,74%, però el plenari va aprovar reduir-ho al 0,72%. Amb això, s'aconseguirà minimitzar l'augment previst per al proper exercici i que suposaria un 10%. Així, amb la rebaixa del tipus local, la taxa urbana es reduirà «un 3%» i els veïns no percebran aquest augment decretat per Hisenda i que pagaran per última vegada. Xeresa també ha de retornar 39.000 euros a l'Estat, ja que el ministeri es va equivocar en la previsió d'ingressos de quatre anys i va abonar a moltes poblacions més diners del que li corresponia.

www.lasprovincias.es

Programa Xarxa LLibres.

S’informa a les mares i pares de l'alumnat d’Educació Primària i Secundària que des del 26 de novembre està disponible el formulari electrònic de les famílies per a fer la sol·licitud de participació del programa XARXA LLIBRES.

La documentació que s’ha de dur a l’Ajuntament és :

- el formulari que apareix en la web www.ceice.gva.es/xarxallibres degudament emplenat

- justificant de pagament (factura o justificant de l’Ampa) per la compra dels llibres

Les persones que no puguen accedir al formulari poden passar per l’ajuntament arreplegar-lo
El termini per a entregar tota la documentació és de l’1 al 14 de desembre

Ajuntament de Xeresa.

Demà divendres a Potries: Presentació del llibre de Victor Labrado "No Mataràs".

Conocatoria de plenari ordinari a l'Ajuntament de Xeresa.

Alcoi i Gandia s'uneixen per recuperar la via verda del tren Xixarra.

Alcoi i Gandia s'uneixen per reactivar el consorci que recupere la via verda de l'antic tren Xixarra. El 16 de gener està prevista una reunió del consorci per engegar el projecte i buscar finançament en la Fundació Vies Verdes i el Ministeri de Foment. L'alcaldessa de Gandia, Diana Morant, subratlla que el projecte, a part de rehabilitar el traçat, implica dotar-ho de serveis per al seu ús turístic.

El projecte, segons el treball realitzat en 2005 per l'enginyer Alfonso Jordà, té un cost de 9,2 milions i preveia l'ampliació de l'itinerari a Alacant, a través de la Foia de Castalla, i a Villena, a través d'Agres i Alfafara. L'alcalde d'Alcoi, Antonio Francès, entén que són projectes concrets com aquest els que han de donar sentit a la unió de les Comarques Centrals. La via verda que transcorre entre Alcoi i Gandia té una longitud de 53 quilòmetres.

Audio
http://radioalcoy.com/Home/Player/11661
www.radioalcoy.com

Records.

A poqueta nit torne a peu a casa. Camine per la vorera remullada de la boira de novembre. Barrejada amb la humitat, retrobe un flaire de carabassa torrada que s’escapa d’una casa. Imagine la carabassa acabada de treure del forn, en la seua llanda, al damunt del banc de la cuina, amb la dolçor caramel·litzada tot daurant les dues mitges planes.

Aquest encontre sensorial em fa pensar en flaires adormits, desapareguts. El fum de la llenya de pi que calfava el forn de la ti Amparo, al carrer Pocotrigo, que s’enlairava també entre la rosada emblanquinada amb la llum dels fanal arcaics; la tirera de cassoletes amb els fesols bullits per a sopar o les torrades amb oli, sucre i canyella dels esmorzars.

Em ve també al cap l’olor anisada dels migdies als Quatre Cantons, quan encara hi era el bar de Llorca; davant del qual les mobilettes dels jornalers s’arrengleraven immòbils com els pacients cavalls mecànics enfront d’un saló del far-west rural.

El que més m’agradava quan tornava els caps de setmana a casa dels avis era sentir l’olor del fum hivernal, de la llenya de taronger que cremava a la llar, l’aroma de la sutja dipositada a la xemeneia en un procés quasi tan lent com el que forma les estalactites. El fum de la casa impregnava suaument el matalaf de borra en el qual m’enfonsava tots els caps de setmana en el meu minúscul paradís… el perfum que feia la cambreta amb les creïlles i les cebes escampades perquè no es podriren.

També recorde l’olor de treball del iaio Lluís que sempre m’alçava a l’aire quan tornava a casa i em deia: “xe!, el meu Pernales”.  L’efluvi del putxero dels diumenges, de la tasseta de caldo que treia l’àvia a mitjan matí perquè desdejunara sucant-hi pa.

Recorde l’olor de casa vella i tan humil de l’àvia Maria, la sentor forta del Zotal amb què desinfectava el corral sempre amb algun gos d’hoste. D’ella vaig heretar la convicció de creure que “qui no s’estima els animals, tampoc no s’estima les persones”.

Recorde l’olor de café acabat de fer que totes les vesprades, cap a les cinc, omplia la casa del meu amic Josep, una olor que de vegades crec descobrir encara hui a l’escala de la meua pròpia casa.

Tan sols per tot això, em paga la pena encendre la meua llar i deixar que s’escampe el fum dolç dels arbres fruitals pel cel obscur de novembre. Qui sap si demà, el que hui és només fum, siga per algú un record.

Joan Ll. Mollà

Gabriel Garcia Frasquet, premi GRG en la categoria de Cultura i Investigació.

En la vespra de la celebració de la 6ª gala de premis Grup Radio Gandia, hui volem apropar-los una mica més a la figura de Gabriel García Frasquet, que ha estat reconegut pel jurat en la categoria de Cultura i Investigació. El currículum del professor García Frasquet és inabastable. Té diverses titulacions acadèmiques i ha anat ascendint en la seva carrera professional, malgrat que ell, que sempre s'ha caracteritzat per la seva humilitat i la seva senzillesa, assegura que, abans de res, se sent mestre. A més, Garcia Frasquet ha exercit com a director del CEIC Alfons El Vell durant 17 anys, des de 1995 fins a 2012. La seva brillant carrera comença ja de petit, quan era un àvid lector, alguna cosa que, segons assegura, ha estat fonamental i ha marcat en la seva trajectòria.

Audio
http://www.radiogandia.net/images/stories/audio/alacarta/Cortes/1547-gabriel.mp3

Diversos recol·lectors de cítrics denuncien la situació d'explotació a la qual els sotmeten algunes empreses.

L'inici de la campanya citrícola a la comarca de la Safor ja s'ha saldat amb diverses denúncies de treballadors que han acudit als principals sindicats de la comarca per explicar la seva situació laboral, que tant CCOO com UGT qualifiquen de “autèntica explotació”. El secretari d'Organització d'UGT, Pepe Esteve, ha relatat a Radio Gandia SER que alguns treballadors contractats a través d'empreses de Treball Temporal per recol·lectar cítrics reben per cada hora de treball al voltant de 2 o 3 euros, malgrat que els sindicats i la patronal ja van estipular el sou a percebre per aquests empleats a través d'un conveni. D'altra banda, malgrat que el seu contracte estipula un determinat nombre d'hores de treball, acaben realitzant més hores de les conveniades.

Segons Esteve, aquesta contractació fraudulenta afecta a una empresa important de la zona, al mateix temps que denunciava que aquesta i altres mercantils s'escuden en les ETT’s, que són les que realitzen les contractacions dels recol·lectors, per evitar qualsevol responsabilitat. Pepe Esteve ha reconegut que la Direcció general de Treball està implicant-se en aquest assumpte i de fet, la directora general de Treball i Benestar Social, Cristina Moreno, ha assegurat que van a proposar sancions més altes per a aquelles empreses que facen il·legalitats, atès que, no només estan realitzant un frau als treballadors i a la Seguretat Social sinó també una competència deslleial a aquelles empreses que sí compleixen amb les condicions salarials i laborals de les persones contractades. Pepe Esteve reclama a més que hi haja una responsabilitat penal per als empresaris que infringeixen la llei.

www.radiogandia.net

El proper dijous dia 19 a la Biblioteca Central de Gandia.

Sanció exemplar d'Inspecció de Treball a “Vicente Giner, SA”, magatzem de cítrics per cisar als seus operaris en el salari i obstruir a aquest organisme.

Segons ha pogut saber aquest diari en fonts del sindicat Comissionis Obreres de la Safor, la Inspecció de Treball de València ha proposat una sanció econòmica exemplar, que podria arribar als 30.000 euros, a l'empresa de Beniflà “Vicente Giner, SA”, magatzem de cítrics, després de les denúncies d'alguns treballadors que acusaven a la mateixa de cisar en el pagament dels seus sous, en ocultar i manipular les dades dels quilos de taronja recol·lectats pels denunciants; es tracta d'una pràctica prou estesa en el sector, segons afirma el responsable sindical Josep Antoni Carrascosa. Després de la visita d'un inspector de Treball a la seu de l'empresa, se li va intentar enganyar per part del cap de Recursos Humans i després, després de ser requerida la documentació en la Delegació Provincial de València, l'empresa va al·legar que l'havia perdut. Per la qual cosa, segons l'expedient administratiu al que ha tingut accés aquest diari, es procedeix a la referida sanció.

www.saforinformatiu.es

Enric Lluch i Gemma Lienas guanyen el premi Ciutat d'Alzira de narrativa infantil i juvenil.

Ja s’han conegut el nom dels guanyadors dels guardons juvenil i infantil dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira 2015. El jurat ha decidit premiar Gemma Lienas amb el XX Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil, per l’obra La venjança dels panteres negres, i Enric Lluch amb el XX Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, per Mònica, Tonet i l’home que sabia fabricar flautes de canya. Així mateix, el jurat d’ambdues modalitats ha decidit declarar finalistes les obres El tresor de Karim, de Jesús Mollà, pel que fa a narrativa juvenil, i El bolígraf de Higgs, de Rubèn Montañá, en narrativa infantil. El jurat del XX Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil –dotat per la Fundació Bancaixa amb 16.000 €­–, format per Ramón Ferrer, Gonçal López-Pampló, Isabel-Clara Simó, Bernat Santabasilisa i Aida Ginestar, ha destacat  de l’obra de Liena el “seu sentit del ritme, l’empatia que generen els personatges i el desafiament moral que planteja la història”. La venjança dels panteres negres presenta el relat de quatre personatges ben diversos que, a poc a poc, van enllaçant les seues històries. Òscar és un adolescent sense perspectiva de futur ni il·lusió si no fóra per la seua germana, Mabel, i pels col·legues de la banda, que el fan sentir part d’alguna cosa. En canvi, Baldo, el líder dels Black Panthers, és violent i seductor, i té un objectiu clar: carregar-se Daniel, el traïdor que fa un any el va denunciar i va fer que l’inspector López l’humiliara davant dels seus. Després d’haver fugit de la ciutat quan van passar els fets, Daniel es veu obligat a tornar. Qui el trobarà primer, l’inspector López o «els panteres»?

Gemma Lienas (Barcelona, 1951) és autora de més de noranta títols per a tots els públics, com ara Vol nocturn o El final del joc, per a adults; El diari lila de la Carlota, Així és la vida, Carlota, Bitllet d’anada i de tornada o El rastre brillant del cargol, pel que fa als joves, o les sèries Emi i Max, La Tribu de Camelot o La fada Menta, per als més menuts. La seua obra, traduïda a deu llengües, ha sigut distingida amb els premis Andròmina de Narrativa, el de les Lletres Catalanes Ramon Llull, el de la Unesco per a la tolerància, la Menció d’honor del IBBY, The International Board on Books for Young People, l’Odissea, així com amb la medalla Francesc Macià al Treball de la Generalitat de Catalunya. Per la seua banda, l’obra El tresor de Karim, de Jesús Mollà, ha sigut finalista de la modalitat juvenil. L’obra ens transporta al Mediterrani a les acaballes del segle xvi, quan els pirates nord-africans atacaven les costes valencianes, els moriscos començaven a ser repudiats i la ciutat d’Alger s’enriquia amb el comerç de captius i esclaus. Jesús Mollà Castells (Tavernes Blanques, 1961) compagina la tasca docent amb la literatura. Ha guanyat el Premi de Narrativa Infantil Vicenta Ferrer i el Premi de Teatre Germà Montaner.

Mònica, Tonet i l’home que sabia fabricar flautes de canya, d’Enric Lluch, ha sigut l’obra escollida pel jurat del XX Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre ‒format per Bernat Bataller, Josep Lluís Doménech, Francesc Puigpelat, Josep Millo i Aida Ginestar‒, guardó dotat amb 2.500 € per Edicions Bromera, pel “seu plantejament, realista i molt lligat a l’actualitat, així com per la seua capacitat de reflectir l’univers infantil”. Mònica i Tonet coneixen casualment Modu, un senegalès que viu en un molí abandonat. Ben prompte s’adonen que la manera de sobreviure del jove guarda poca relació amb les opinions i les reaccions d’alguns adults que coneixen, i decideixen ajudar-lo, encara que no sempre de la manera més encertada. Els dos xiquets viuran la realitat més crua a la qual s’enfronta Modu i altres immigrants quan la policia els obliga a anar-se’n per no tenir la documentació. Abans, però, Modu els regalarà a cadascú una flauta de canya, capaç de destil·lar una música extraordinària, i una pedra preciosa amb grans poders.

Enric Lluch (Algemesí, 1949) és autor d’un centenar de llibres, la major part dedicats als infants i joves. La seua obra ha estat reconeguda amb premis com el Barcanova, el Joan Amades, el Far de Cullera, el Samaruc, el de la Crítica de l’IIFV, el Ciutat de Sagunt o el Ciutat de Torrent. Pertany a l’AELC, al PEN Club, és membre de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura i, des de 2014, també del Consell Valencià de Cultura. Va rebre el I Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre el 1996 amb L’àngel Propulsat i el dimoni Emplomat, guardó que torna a rebre ara per Mònica, Tonet i l’home que sabia fabricar flautes de canya.  El jurat del Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre també ha volgut destacar com a finalista el relat El bolígraf de Higgs, de Rubèn Montañá, una novel·la que barreja humor, aventures, ciència-ficció i, fins i tot, algun plantejament filosòfic. Rubèn Montañá (Badalona,1983) ha estudiat Arts Gràfiques i Disseny, i és llicenciat en Art Dramàtic. És membre fundador de la companyia EGOS teatre i, com a escriptor, ha guanyat el Premi Josep Maria Folch i Torres i el Barcanova, entre altres.

Els guanyadors de totes les modalitats rebran el trofeu dissenyat per Manuel Boix el proper 13 de novembre, durant el transcurs de la tradicional gala de lliurament dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira.

www.laveupv.om

Independència.

Depenc del cotxe per anar a treballar, d’un motor ben enllestit i del ben dipòsit alimentat. Depenc de què ara fa, exactament, cent cinquanta milions d’anys hi hagué un mar que, en desaparéixer, deixà soterrades tones i tones de plàncton i algues. Depenc del temps que començà a obrir els ulls a la llum quan encara no existien els rellotges.

Depenc de la suor de miners que escorcollen la pell de la Terra tot buscant minerals i de l’intel·lecte d’altres que converteixen les roques en canonades gegantines d’acer que s’encreuen rectes i tortes en un laberint indesxifrable de trajectòries pel món.

Diuen també que depen dels eixams d’abelles, del vent invisible que engronsa les flors i les fulles i dels impactes de meteorits pretèrits i futurs; de les marees que mai no he vist en la petita platja que conec.

Depenc de la sal de l’aigua i d’altres elements invisibles i vitals. Depenc de l’ànim del Sol, del creixement de vegetals que viuen en paratges ignots. Depenc de mecanismes i engranatges, del negre de fum que fou la tinta primigènia i de pensaments dibuixats amb lletres sobre papers; de l’aigua convertida en saliva i de la saliva convertida en verb i aquest en moviment.

Depenc del rastre deixat a l’éter per desconeguts i per l’empremta que deixaran aquells que encara no són nats. Depenc del món material i de les raons que vull entendre de l’immateral. Depenc tan sols d’una part que batega regular sota l’influx de la sort.

Joan Ll. Mollà

Waldo i Moltó disputen la gran final del Individual de Raspall a la Llosa de Ranes.

L’edició número vint-i-nou del Campionat Individual de Raspall Professional – Trofeu President de la Generalitat Valenciana finalitzarà demà dissabte a partir de les 18:00 hores al trinquet de la Llosa de Ranes amb la gran final que enfrontarà al deu vegades campió de la competició, Waldo d’Oliva contra el futur de la modalitat i un dels jugadors més en forma del món professional, Moltó de Barxeta. El trinquet de la Llosa de Ranes serà l’escenari on es decidirà el torneig manomanista més important del Raspall, amb el duel esperat per tots els aficionats a l’inici del campionat, ja que s’enfrontaran els dos gran favorits de la competició i dos dels jugadors amb més rellevància en el món professional del Raspall, que representen el passat, present i futur de la modalitat.

Waldo Vila Gilabert (27/12/1978), disputarà demà al trinquet de la Llosa de Ranes la seva dotzena final del Individual Professional, de les quals ha guanyat un total de onze, perdent únicament la primera que va disputar l’any 1999 amb vint anys. Aquesta final es una gran oportunitat per a Waldo per igualar els 11 títols que va aconseguir Álvaro en l’Individual d’Escala i Corda, i d’aquesta forma igualar un registre històric com a jugador amb més títols dels Individuals Professionals de Pilota Valenciana, inclús aquesta xifra podria superar-la si aconseguirà guanyar aquesta i una altra edició del torneig.

Respecte al trinquet de la Llosa de Ranes, aquest ha albergat en la seua historia tres finals del Individual de les quals Waldo ha disputat i guanyat dos, per lo tant es un recinte molt conegut i propici per al rest d’Oliva. El seu rival en la final Moltó, tindrà de sobreposar-se a la seua inexperiència en aquest tipus de partides amb tanta rellevància i fer front al millor jugador de l’historia de la modalitat. A pesar de tots aquests factors, els entesos de la modalitat pensen que el rest de Barxeta és un dels pocs jugadors que poden fer front a Waldo i superar-lo a una única partida. Per lo tant, es preveu una vibrant i emocionant partida que serà retransmesa en diferit per Levante Tv el diumenge dia 8 a partir de les 16:00 hores.

www.fedpival.es

Ferran Garcia Oliver guanya el premi Joan Fuster d'Assaig.

Ferran Garcia-Oliver (Beniopa, 1957), catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València i membre de Saforíssims, ha estat guardonat amb el Premi Joan Fuster d’Assaig per l’obra Nació, ancestres i ADN en la 44a edició dels Octubre. L’assaig de Garcia Oliver repassa els relats que els erudits i pensadors han fet sobre els orígens dels valencians. Segons el jurat, és un tema «de rabiosa actualitat» perquè posa el dit a la nafra sobre aquest assumpte tan complex, i desmunta els tòpics i les barbaritats que s’han difós sobre la identitat del poble valencià. Garcia-Oliver va explicar a VilaWeb que no es tracta d’un assaig sobre la identitat, sinó que és un assaig nascut amb la intenció de «recollir i analitzar les narracions que s’han fet sobre el que som els valencians, perquè d’uns anys cap ací s’han dit moltes bestieses, sobretot en un moment de crispació, una mica abans i durant la Transició, arran dels assajos de Joan Fuster, Nosaltres, els valencians i tota l’altra obra seua de caràcter civil. El que faig és desmuntar alguns tòpics que no tenen cap fonament de caràcter científic, però que per raons ideològiques s’han anat difonent i defensant en l’àmbit universitari i polític i això ha creat molta confusió. Per exemple, sobre si els valencians mantenim el mateix ADN des del Neolític. Quina aberració. Però això crea confusió i exacerbació i el que volen aquests que han anat amb aquests arguments és fer marrada amb el vincle que els valencians tenim amb el Principat.»

Es tracta, per tant, d’un assaig del tot contemporani en un moment de canvi polític al País Valencià. Ell ho diu així: «La voluntat és contribuir a donar llum a un tema que ha dividit i causat molt de dany i que són idees que encara corren impunement sobretot per les xarxes socials.» I assegura: «És un assaig molt fusterià, on utilitze molt la ironia que ens va ensenyar Fuster». El premi Andròmina de narrativa ha recaigut en el polític i jurista Miquel Àngel Estradé (Garrigues,1957) per l’obra L’assassí que llegia Vidal Vidal. Mentre que el poeta i dramaturg Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) ha estat el guanyador del premi Vicent Andrés Estellés de poesia per Secreta dàlia.

www.saforissims.org

El comitè d'empresa de Faus Group emprendrà accions legals contra la mercantil per l'acomiadament de 17 treballadors.

El comitè d'empresa de Faus Group emprendrà accions legals contra la mercantil per l'acomiadament de 17 persones en considerar que és improcedent després d'una reunió el passat dijous de vesprada amb els serveis jurídics de Comissions Obreres. Com recordaran, aquesta setmana els explicàvem que Faus Group ha acomiadat a 17 persones que se sumen a altres 13 en el que va d'any el que fa pensar al comitè d'empresa que la nova adreça del Grup Guardiola vol desmantellar l'empresa. Josep Albors ha anunciat entenen que els acomiadaments són improcedents i van a instar a la direcció a que readmetin als 17 treballadors acomiadats fa una setmana. Josep Albors també ha avançat que el dilluns està previst que els reba l'alcaldessa de Gandia, Diana Morant, a qui ha agraït la deferència. Apunta Albors que en la reunió insistiran a la primera edil sobre el fet que els terrenys han de ser industrials perquè la bona connexió viària fa que la ubicació de Faus Group sigua molt atractiva comercialment.

Audio

http://www.radiogandia.net/images/stories/audio/alacarta/Cortes/1544-alborsdespidos.mp3

www.radiogandia.net

Festa Haloween hui a Xeresa.

Festa Halloween hui dissabte 31 partir de les 18.00 organitzada pel Club d'Atletisme i l'Ajuntament. En acabar, sopar de paiporta ("sobaquillo").

El II Mondúber Ultra Trail reunirà a 630 participants.

El Mondúber Ultra Trail programat per demà passat dissabte, 24 d'octubre, celebra aquest any la seva segona edició amb el repte de consolidar-se com una de les grans proves del trail valencià. L'organització estima que seran més de 600 els participants. La jornada esportiva presenta algunes novetats com la incorporació d'una mitja marató i una marxa senderista d'11 quilòmetres, que s'afegeixen a la marató de 42 quilòmetres (2300+) i l'ultra de 80 km (4300+) que ja es van disputar l'any passat. Una prova completa que aquest any comença a Xeresa complint l'objectiu d'implicar i promoure als diferents municipis. La prova principal atorga dos punts per a l'Ultra Trail del Mont Blanc i la marató un. Els participants de l'ultra s'enfrontaran al Massís de la Valldigna (841 metres) en el quilòmetre 10 i els de la marató en el 7'5. L'ascensió al bec serà cronometrada i el corredor i corredora que ho completin en menys temps i acaben la prova rebran un pernil de regal. Altres punts d'interès seran els passos com el de la Cova dels Mallaetes, el Monestir de Santa Maria, la Font de l'Ull o es Castell de la Reina Mora. La sortida de l'ultra serà a les sis del matí, la marató a les set, la mitja marató arrencarà a les 9 hores i la marxa senderista començarà un quart d'hora després.

Prendran la eixida atletes de primer nivell. Estaran, entre uns altres, Josep Cebrià i Luisa Abril, guanyadors del Mondúber Ultra Trail de l'any passat; Dani Amat, guanyador del Trail Aneto,; Patricia López, campiona de la Perimetral, o Lars Gilberg, que ve a competir des de Noruega. Els esdeveniments programats no es limiten únicament al dissabte. L'organització ha previst una sèrie d'activitats paral·leles per completar el cap de setmana. Demà divendres, per obrir boca, també els més petits podran gaudir de l'esport amb el Trail Kids, a partir dels 18.30 hores. El mateix divendres, després de la reunió tècnica, tindrà lloc la Pasta Party, on els participants es reuniran per sopar. L'agenda es completarà amb actuacions en directe, jocs per als nens, inflables, teatre i un mercat amb productes típics de la zona. El Mondúber Ultra Trail es pren molt seriosament la sostenibilitat, que és més important si cap quan centenars de persones van a la muntanya. Per aquest motiu, el Mondúber Ultra Trail du a terme un projecte conjunt amb el Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València per garantir que la prova siga el més respectuosa possible amb el medi ambient. La prova comptarà amb més de 300 voluntaris que exerciran un paper important en el desenvolupament de la prova.

www.levante-emv.com/

Presentació de la novel.la d' Isabel Canet al Monestir de Valldigna.

Premi Hermes Corporatius per a l'Ajuntament de Xeresa.

Xeresa estrena estació metereològica local.

L' Ajuntament instal·la una estació meteorològica i ofereix la informació via web.

A partir d'ara podrem disposar d'una informació meteorològica al nostre municipi molt més fiable, més extensa, així com d'un històric de dades amplíssim. Reaccionar a temps davant d'un esdeveniment social a l'aire lliure gràcies a previsions més exactes; o poder reclamar a una asseguradora una imdemnització que et neguen, gràcies a les mesures exactes, són les dos raons principals per les quals cada vegada més municipis valencians volen disposar d'una estació meteorològica informació local. No oblidem que vivim en un "país on la plutja no sap ploure".

A banda de tractar-se, doncs, d'oferir unes previsions i mesures més exactes que les habituals, l'estació ofereix tota classe de detalls sobre la força dels vents, horaris solars, humitats, pressió atmosfèrica etc... i un històric de totes les mesures.I per suposat tot això a l'abast del veïnat o qualsevol persona interessada en visitar el municipi mitjançant la web:

http://www.inforatge.com/xeresa/

Accessible també  des d'aquesta mateixa pàgina de l'Ajuntament.

La síndrome del cec fingit.

A la Catedral de València, tot just enfront de l’entrada de la plaça de la Reïna, hi ha una maqueta feta en bronze d’aquest l’edifici. La recreació de la seu gòtica du un breu panell explicatiu sobre l’època de construcció, l’estil, etc. La curiositat és que la miniatura incorpora la versió en Braille de la inscripció, amb els punts formant les consonants i les vocals que únicament arribaran a desxifrar aquells que han sigut instruïts en la lectura de l’alfabet dels cecs.

Val a dir que el costum d’acoblar panells escrits en Braille en monuments  i edificis, tant religiosos com civils, és molt lloable. Si més no, la seua presència serveix per a reconéixer i identificar-se amb persones que no ho tenen sempre fàcil. Però no sé si instal·lar-los al començament de rutes de muntanya fetes a través d’entortillats camins de cabres –on també se’n poden trobar d’escrits de semblant estil– respon a la mateixa finalitat. Podria ser que algun remot dia un cec, en arribar al final d’un d’aquests feréstecs camins, pogués llegir amb la punta dels seus suaus dits: “font freda” o “aigua no potable”, etc.

Però la singularitat del cas no rau en el panell explicatiu de la Catedral de València escrit en Braille sinó en com l’utilitzen els vidents. Per allí passa constantment una gentada i molts són els que, seduïts pels punts obacs, ni tan sols se n’adonen dels escrits que sí poden llegir.  Els vianants, encuriosits pel jeroglífic, s’aturen enfront del text i fan com que el llegeixen amb les mans; aleshores, deixen dibuixada al damunt dels primers signes la pista de la seua la subtil i curta lectura. L’opaca pàtina del bronze mostra un desgast brillant tan sols en el primer mig rengló del text en Braille. Els primers signes rellueixen com el sol de migdia però, de sobre, la lectura tàctil s’interromp. Després d’aquest rutilant desgast, la vellutada pàtina ocre torna a cobrir la resta del text que roman sempre inèdit, com si la curiositat quedara immediatament satisfeta. 

El cervell evolucionat de primat que tenim troba poc d’al·licient en la monotonia dels punts sobreimpresos i prompte ha d’abandonar la branca per fixar-se en un altre estímul; tal vegada un colom que vola, la remor del trànsit o un núvol que passa. Em fa l’efecte que són els mateixos símptomes que apareixen quan s’abandonen els llibres pels blogs, les pel·lícules per les sèries, les cançons pels discos complets o els fulls dels diaris pels tuits. Som, al capdavall, una colla de vidents que fingeixen ser cecs per no haver de mirar massa temps la mateixa cosa.

Joan Ll. Mollà

Club de Petanca de Xeresa.

Club de petanca Xeresa

El diumenge dia 18 d'octubre 2015 a les 10h del matí hi haurà un encontre entre el Club de Petanca Xeresa contra el Club de Petanca Xeraco en les instalacions de Xeresa.

Detinguda a Xeraco una jove que captava combatents per a Síria.

La persona detinguda aquesta matinada en la localitat valenciana de Xeraco per la seua presumpta vinculació a l'Estat Islàmic és una noia jove d'uns 20 anys que resideix en aquest municipi des de l'any 2006, segons ha explicat l'alcalde, Francesc Serralta. Aquesta és una de les deu detencions que la Policia Nacional i la DGST del Marroc han dut a terme en les últimes hores de persones vinculades a l'Estat Islàmic (DAESH pel seu acrònim en àrab), en les localitats de Toledo, Badalona, Xeraco (València) i Casablanca (el Marroc). L'alcalde de Xeraco ha indicat que l'operació duta a terme en aquest municipi costaner valencià de 6.200 habitants ha començat sobre les 5,30 hores del matí, ha prosseguit amb el registre del domicili de la jove, al carrer Safor, i ha finalitzat sobre les nou del matí. Serralta ha precisat que més de 40 unitats de la Policia Nacional, amb suport aeri, han conformat aquest dispositiu "a gran escala", que ha conclòs amb la detenció d'una noia que porta nou anys vivint a Xeraco i de la qual "tothom coneixia que professa la religió musulmana". Segons ha assenyalat l'alcalde d'aquesta localitat situada a uns 60 quilòmetres de València, la detinguda és jove, ja que té uns 20 anys, i resideix amb els seus pares i amb els seus germans en el municipi, on van arribar l'any 2006 i on ha dut a terme la seva escolarització. El Ministeri de l'Interior espanyol ha indicat que "els detinguts formaven part d'una xarxa de captació, adoctrinament i enviament de combatents estrangers per unir-se a les files de l'organització terrorista DAESH, a la regió sirià-iraquiana que manté sota el seu control"."L'operació, que ha estat coordinada a Espanya pel titular del Jutjat Central d'Instrucció número 5 i la Fiscalia de l'Audiència Nacional, continua oberta", ha informat el Ministeri.

www.levante-emv.com

Els morts.

Els morts ja no estan a les nostres vides. No em referisc a la desaparició de l’ànima cap a una transcendència interdimensional i invisible quan abandona la terrenal carn; vull dir que els morts han desaparegut –literalment– de la vida moderna. Malgrat la ficció de les pantalles que ens aproximen a tot tipus de mortaldats, els morts ja no es veuen en cap altre lloc que no siga el cinema o els telediaris. Hi ha qui opina que aquesta nova situació que gaudeixen els finats es deguda a l’ocultació premeditada que la nostra societat fa de la mort. És, doncs, un estat que no ens interessa airejar.

Els morts, ara, es treuen de casa quan comencen a ser-ho. Altres vegades, se’ls desvia d’aquest camí natural que havia de ser la llar pròpia per tal de dur-los cap els llimbs refrigerat d’un tanatori. Allí, el mort pren llunyania del familiar i esdevé un bell objete a les mans asèptiques del tanatopràctic.

Els més acostats acompanyen el dol de la família en el salonet instal·lat al dipòsit a tal efecte on, a més, poden prendre un café, un refresc o algun snack de la màquina. Enrere han quedat el servicial veïnat que s’afanyava en apartar els mobles de la casa del difunt per fer lloc a la caixa. Ha desaparegut el tràfec de les beatetes amb cadires i catres que arrengleraven per tal de passar el rosari al davant d’un cos ben present en casa pròpia. Curiosament, en aquestes reunions veïnals la gentada solia parlar en una veu molt alta, sens cap escrúpol. S’espantava la mort entre sospir i sospir, tot comentant el dinar que es tenia al foc, del preu de la taronja o l’oratge... Als tanatoris, però, fa l’efecte que la tendència és de parlar molt i molt baixet, tot i que el mort reposa immutable en una altra dependència, separat per un vitrall que el presenta com en un programa de tele. 

Altres, però, opinen que recloure els morts fóra de casa quan encara estan en procés de soterrar és una qüestió de simple d’higiene, gairebé d’urbanitat. És una conquesta més de la tecnologia versus el costumisme ruc i inútil. Aquesta revolució funerària suposa, doncs, reconèixer una filosofia que evita carregar als muscle pesos morts i vans sempre que puguen ser lluïts en una elegant berlina. És una mostra més d’un poble cada vegada més humanitzat que evita també el patiment recíproc de morts i vius formalitzant les cues de “acompanye amb el sentiment”, quan es pot enviar per uaxap.

Al capdavall, el motiu serà un poc de tot plegat. Però la mort, malgrat aquestes explicacions, ens la recorda sovint el toc planyívol de les campanes als pobles o l’indiscret fum eixint per la xemeneia dels tanatoris mal camuflats als polígons industrials. Requiescat in pace.

Joan Ll. Mollà

Xeresa estrena Club de Patinatge Artístic.

El club “Sobre rodes” té 24 patinadors entre 5 i 10 anys i compta amb monitora i preparador físic.

Dissabte passat tingué lloc a Xeresa l’exhibició i presentació  del nou club de patinatge artístic de la Safor. Es tracta del Club de Patinatge Artístic de Xeresa que compta -de moment- amb 20 xiquetes i  4 xiquets. La majoria dels integrants es troben en nivell bàsic, però el club compta amb altres més experimentats que han aprés en altres clubs i que a partir d’ara seguiran la seua formació en esta disciplina esportiva al municipi de Xeresa. Els familiars i altres xiquets del poble pugueren gaudir al pati del col·legi públic de Xeresa dels avanços que en només un mes d’entrenament havien fet els menors. El club compta no sols amb monitora sinó també amb preparador físic.

Presentació del llibre: "Gaianes-Xàtiva, un viatge sense tornada" de Manel Arcos.

Divendres 2 d'octubre a les 20h a la Casa de Cultura de Xeresa

Intervindran: David Vidal (editor)

Rubén Suárez (cantautor)

Manel Arcos (autor)